Ens continuem decebent, des de la política. Fer política vol dir fer possibles les necessitats; però no només; és a dir, planificar la societat, el país, en funció d’uns valors i d’uns objectius per assolir un benestar. Però quan aquesta societat, com és el cas de la catalana, en té una altra que li és hegemònica, i malda, Catalunya, per la seva plena sobirania, vol dir que davant la propera convocatòria d’eleccions d’Estat, no haurien de transcendir tant, públicament, els malentesos, entre les formacions catalanes que hi concorren, com el model de país que cada formació hi defensarà, a Madrid.
 
Des de la constitució dels governs municipals i fins al darrer de dia de campanya de les eleccions properes, no haurem fet altra cosa, aquí, que declaracions i contradeclaracions entre nosaltres, quan realment, allò que tothom vol sentir és quin model de país volem que sigui Catalunya i com el defensarem davant l’hegemonia de l’Estat. Si sabem que volem un país lliure i sobirà, és evident que qui ho defensi no pot demanar abstenció a urnes. La realitat que ens toca de viure no demana frivolitats.
 
Els partits catalans de tradició democràtica, sabut com és que no hi ha un projecte polític comú amb l’Estat, perquè l’Espanya plural no existeix, han d’anar a fer política a Madrid perquè les qüestions d'estat encara ens afecten. Aquelles lleis de desconnexió aprovades al Parlament no es van aplicar. De fet, si els catalans anéssim tots a la una a l’hora de defensar els interessos de Catalunya, Espanya tremolaria, però ens guanyen la batalla perquè s’han adonat, des del primer dia de represa de les institucions democràtiques, que no n’hi ha, d’entesa catalana per defensar el model de país que volem.
 
Els catalans hem d’omplir les urnes per defensar Catalunya, i hem d’anar a Madrid perquè l’Estat, a Catalunya, no ens en fa, d’Estat. Espanya no és per a Catalunya el que el Canadà és per al Quebec. No pas. Madrid, diu Xavier Rubert de Ventós, a El cortesà i el seu fantasma, és una Babilònia de nacions malavingudes. I, si en volem marxar, necessitem la política, i tenir present el que deia De Gaulle a Edgar Faure, que l’error més gran dels homes d’Estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema, quan hi ha problemes que durant certs períodes no en tenen, de solució.