Hi ha qui no es considera vinculat a les decisions del Congrés dels Diputats i intenta viure en la ucronia que les seves lleis no ens vinculen. Les lleis que elabora aquella cambra legislativa amb important representació catalana ens ha permès sentir-nos part d’una societat moderna, doncs les lleis de reconeixement de llibertats sexuals, d’eutanàsia, de salari mínim, de sostenibilitat del sistema de pensions ens permetia concórrer a converses internacionals i poder explicar les garanties dels professionals per acabar amb patiments innecessaris al final de la vida o la protecció de les dones, especialment les adolescents, per interrompre el seu embaràs o la implicació dels poders públics a l’hora d'identificar la violència d’arrels masclistes.

Hi ha pocs indrets del món on hagin evolucionat les normes aplicables a aquests supòsits amb la celeritat que ho han fet a Espanya. Podrien ser millor, perquè tot és millorable, però a mi m’agrada aquesta idea moderna d’identificar els nous drets i legislar per protegir-los. En aquestes matèries, sempre queda feina per fer i caldrà revisar-les si la societat, col·lectivament, va adquirint noves sensibilitats vers els drets individuals.

Per analitzar una presidència espanyola, als catalanistes (si encara en queden...) els caldria analitzar els avenços en matèria constitucional sobre la indivisibilitat del territori, sobre el paper de les nacions històriques i la protecció de llengües pròpies reconegudes en la Constitució i diversos Estatuts d’Autonomia. Però en aquesta legislatura de la pandèmia i la Guerra només s’han acordat algunes mesures per pal·liar els efectes dels retrets penals en les responsabilitats polítiques Els catalans, com a col·lectiu divers, tenim mirades molt diverses sobre aquests avenços. Els candidats d’algunes formacions independentistes no volen fer-ne valoracions positives perquè la seva posició és que no importa l’eix dret/esquerra en la seva relació amb l’Estat espanyol. Això ja ha estat motiu d’anàlisi de diversos articles. 

Els socialistes recuperarien vot, una part del que s’havien quedat els de Ciutadans, però -sobretot- el dels que creuen que són l’únic instrument per aixecar una presa per poder aturar la reacció ferotge que la dreta i l’extrema dreta estan exhibint.

Segons el CEO, els del PP podrien triplicar el nombre de diputats catalans respecte dels obtinguts l’any 2019, i els de VOX, no incrementarien diputats però serien imprescindibles per investir president a Feijóo i condicionarien terriblement la seva ja reaccionaria agenda.

De Vox i alguns dels seus mercenaris voldria parlar. Tota la formació és l’expressió més descarnada del fenomen reaccionari que pot embolcallar la política espanyola a partir del 23-J i actualment ja ha deixat alguna mostra en la negociació per constituir els governs valencians, balears, extremenys i d’altres comunitats i ajuntaments.

La fracció més dretana de l’extrema dreta està encapçalada per catalans. Jorge Buxadé, nascut a Barcelona, militant de Falange Española de las JONS i després de Falange Española Autèntica ha estat l’encarregat de garantir l’entrada en els governs que s’han constituït arran dels resultats del 28-M. Vell conegut dels estudiosos dels grups radicals d’extrema dreta. Ignacio Garriga, nascut a Sant Cugat del Vallès, després del seu pas pel PP renovat de Montserrat Nebrera, avui representa el sector més radical de VOX, essent-ne Secretari General en substitució d'Ortega Smith. Per acabar de formar la triada, el seu amic, Daniel Esteve, també nascut a Barcelona, detingut en dues ocasions, vinculat als radicals d’extrema dreta del Barça “casuals”, actualment mercenari de col·laboracions per enrarir campanyes electorals amb l’excusa de dirigir una empresa privada.

Només són una mostra del que sempre ha existit a Catalunya: franquistes, nazis, neonazis arrelats a Catalunya, sense necessitat d’importar-los de fora, eren i són entre nosaltres.

Amb aquest panorama, caldria esperar una gran mobilització de vot que impedís la victòria de les forces més reaccionàries. Amb objeccions, amb dubtes, però amb la innegable convicció que aquesta vegada no hi ha gaires terceres vies plausibles.