No fa molt, un líder de grup parlamentari ens va dir, en una trobada discreta amb periodistes, articulistes i editorialistes, que el procés havia acabat. Em va sorprendre, així és que m'ho vaig anotar per demanar-li, en el torn de preguntes, què li feia pensar d'aquesta manera.

I dit i fet: li vaig fer la pregunta corresponent. Com ja intuïa, era més un desig que una realitat. Amb tot, el que més em va sorprendre és que molts dels meus companys també pensaven, més o menys, el mateix: "el procés s'ha acabat".

Hi ha una certa tendència a pensar que la ignominiosa sentència de la venjança va posar el punt final a tot el que hem viscut a Catalunya des del 2012 fins al 27 d'octubre del 2017. I això és un error, un greu error.

Només cal recordar que mai es perd si no renuncies, si no abandones, els teus objectius. Perdre, el que es diu perdre, és quan no t'aixeques. I, que jo sàpiga, començant pels presos i exiliats, aquí tothom camina dret. Per tant, quin procés s'ha acabat? S'ha renunciat a la república catalana?, s'ha renunciat a l'autodeterminació? S'ha renunciat a la independència?

Per dir-ho clar: avui, i després del que ha passat, mentre les forces polítiques favorables a la independència tinguin majoria al Parlament i puguin i vulguin conformar un govern de la Generalitat, el procés continuarà ben viu, i s'ha d'entendre com la voluntat de no deixar de ser el que es creu que som: d'entrada, una nació i, com a tal, amb dret a l'autodeterminació.

El que sí que s'ha acabat és la formació que ha ocupat el poder a Catalunya durant 33 anys dels últims 40: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Com ja he escrit unes altres vegades, des del meu punt de vista, CDC no hauria d'haver mutat en el PDCECat. Un partit seriós i d'ordre, amb el llegat polític de CDC, no desapareix per maquillar els seus casos de corrupció.

Si ho fa, és que ja no se sap què és ni per què existeix més enllà de garantir sous i cotxes oficials. Què ha desaparegut el PSOE pels casos de corrupció i per altres de molt més greus? Què eren els GAL? Ha desaparegut el Partit Popular? Sense anar més lluny, qui era Bárcenas? Com es va pagar la seu central del PP de Madrid? El PNB no ha tingut casos de corrupció?

El gran timoner, l'astut, va pensar que amb intentar fagocitar ERC i el miratge d'Ítaca tot quedava més que arreglat: i és veritat, però a pitjor, començant per ell mateix, que el van enviar a la paperera de la història.

I, ara, gràcies als espartans del PDECat que encara resisteixen totes les envestides inimaginables per cel, mar i terra i el més enllà, molts convergents de tota la vida, que no es penedeixen de ser-ho ni d'haver-ho estat, poden sentir-se satisfets de poder preservar els valors que han defensat durant tants anys. Perquè, què hauria estat CDC si de cop i volta se la fa ser el que no ha estat mai: una banda? On són els valors? No n'hi ha? I la ideologia, tampoc n'hi ha?

És tan i tan humiliant el tracte que reben els que es resisteixen a dissoldre's que, després que els hagin furtat el nom, es veu que han d'anar en processó a Waterloo a agrair-ho en lloc de fer el que s'ha de fer quan ets una víctima d'una OPA de les més hostils possibles: anar als jutjats.

Carles Puigdemont s'ha fet un partit a mida: només hi té aduladors. Són els mateixos aduladors, com ell, que jo sàpiga, que no van alçar mai el dit públicament per oposar-se a res del que va fer CDC o CiU durant tants anys: a Catalunya i a Madrid. Puigdemont, Rull, Turull, Forn i un llarg etcètera de convergents ens diuen avui que són unes altres persones, que han renascut, que no tenen cap lligam amb el passat i amb el seu passat, que això de deure-ho tot a Convergència només va ser una ocurrència, com uns pecats de joventut. Per favor!

Per cert, si l'astut decideix que fa costat a Puigdemont, també haurà renascut? Però per què han de tenir vergonya, per què han d'amagar-se d'haver estat de Convergència? Per la deixa? Per què? Per què no poden dir amb orgull que són de dretes? Però si tot el que tenen i són ho deuen a CDC!

L'artefacte de Puigdemont es presentarà a les eleccions amb una altra dosi de poesia per dir-ho educadament i amb perdó als autèntics poetes. Tindrem això de la "confrontació intel·ligent" i la "revolta democràtica". En cap cas, se'ns parlarà de les trencadisses en tots els àmbits que ha originat l'estratègia, també molt intel·ligent (sic), del com pitjor, millor.

Aviat, Oriol Junqueras i Marta Rovira explicaran quin és el full de ruta dels republicans per aconseguir la independència: proposta i estratègia. Pel que tinc entès, no hi haurà ni fantasia ni poesia, ans el contrari: reconeixement de què s'ha fet bé i del que s'ha fet malament, cosa que no puc més que celebrar.

A tots els que se senten commoguts per l'èpica i les englantines d'or, per les "confrontacions intel·ligents" – es veu que les que hi ha hagut fins ara eren de rucs -, els recomano aquest article de Carod Rovira. Si es llegeix bé, i si encara no s'ha renunciat a pensar, potser, en lloc de confeccionar més odes i poemaris, el que caldria és governar per sumar, és a dir, governar bé i no fer el que les tropes de Puigdemont han fet fins ara: erosionar tant com han pogut ERC, que no l'estat, perquè, encara que costi de creure, tot el que fan els delegats de Puigdemont al Parlament no és una altra cosa que portar ERC a la crucificació eixorca, com els funcionaris, sobretot els que no segueixen el manual de Josep Costa.

Sé que costa de creure. Ho sé, i que a més, és dur d'acceptar, però les mutacions només tenen un objectiu: sobreviure, que en política significa conservar el poder. Sense el poder, els que avui es diuen transversals i sense ideologia es dissoldrien com un terròs de sucre en un vas d'aigua.

A veure si, amb tots els danys causats per la pandèmia i després de totes aquestes absurdes guerres de desgast, acabarà tenint raó el líder del grup parlamentari que ens va dir que el procés s'havia acabat, però no pels motius que va adduir, sinó perquè l'independentisme no fes majoria.