Feia deu anys que no hi havia una trobada entre el rei, cap de l'Estat, i el president de la Generalitat a Catalunya, màxima autoritat del país, una singularitat no prou explicada ni justificada. Que el cap de l'Estat faci un discurs del qual es discrepi no és raó per trencar unes relacions que en tant que Catalunya formi part d’Espanya deuen existir dintre de la discrepància o de la concòrdia.

Hi ha qüestions delicades de les quals més val no parlar, perquè fer-ho perjudica més que no pas facilita la resolució o almenys la constatació pacifica de la discrepància. És necessari ser capaç de viure amb desavinences. Si és el cas, fer-ho evident no ajuda… al contrari.

Catalunya és majoritàriament republicana. Aquesta afirmació es pot considerar agosarada perquè no hi ha enquestes que ho suportin, però no és gratuïta. Quan el 1714 Espanya va acceptar una monarquia francesa crec que ens vàrem equivocar. L’alternativa era una monarquia britànica o holandesa. Tenien aquests dos avantatges respecte de la francesa.

L’estructura econòmica era en aquests dos estats similar a la d’Espanya, una metròpoli i un imperi colonial. Espanya a America, el Regne Unit a l'Àsia i l'Àfrica, i Holanda al sud-est asiàtic. França no tenia encara imperi colonial, era un poder continental a Europa.

L’estructura política a Holanda i al Regne Unit era una unió de regnes en un cas i, a l’altre, de províncies amb diferències culturals, socials i religioses profundes. Espanya era una unió de regnes amb corts i administracions econòmiques independents. La similitud era important en el primer cas i nul·la per França.

Lluís XIV havia dit el 1655 “l’etat c’est moi”. Era un estat autocràtic. Adoptant el règim polític dels Borbons, Espanya va retrocedir un segle. L’intent de Felip IV i el compte Duc d’Olivares de centralitzar el poder polític va fracassar per la guerra dels Segadors del 1640, la independència de Portugal després de 80 anys d'unió -error històric-, i la derrota als Països Baixos ratificada al tractat de Westfàlia.

El poder suprem de l’Estat era al Regne Unit i a Holanda el Parlament. Aquesta disputa entre el poder absolut del rei i el Parlament havia estat resolta al Regne Unit amb un canvi de dinastia per l’execució del rei Carles I per mandat del Parlament i l’exili forçós del seu fill Carles II. De fet, Guillem III era d'una dinastia estrangera, els Orange-Nassau, defensors de la supremacia dels Commons. Si avui és Anglaterra una monarquia constitucional en gran part es deu a l’impuls de Guillem III, rei d’Anglaterra el 1689, abans que l’arribada dels Borbons a Espanya amb idees noves i obertes que estan en l'origen de la seva democràcia. Tot el contrari de Felip V, a qui el seu avi Luis XIV just abans de venir a Espanya havia dit “n’obliez pas que vous etes un prince francais”… Efectivament, no ho va oblidar mai. "La unió de família" no va ajudar a Espanya.

La qüestió era, què se'ns havia perdut als espanyols a França?

No vàrem tenir sort els espanyols amb els Borbons tret de Ferran VI que va entendre que era ja Espanya una potència de segon nivell i va construir la Marina per protegir el comerç de les colònies, força que vàrem perdre a Trafalgar el 1805, i com a conseqüència les colònies a partir de 1810... Des de Carles IV, els reis varen ser escandalosament incapaços i sovint corruptes. Ferran VII va “vendre” literalment Espanya a Napoleó renunciant a la sobirania nacional, Isabel II va haver d'exiliar-se per corrupta i el seu net Alfons XIII va confondre els interessos personals amb els nacionals i no va entendre mai Catalunya. Va dir a Cambó: “Voleu ser Bismarck o Bolívar?”.

Amb aquests antecedents és inevitable que la dinastia Borbònica fos impopular malgrat l’arribada de la democràcia amb la restauració monàrquica el 1976. El president Suárez no va voler consultar l'estructura de l'Estat, monarquia o república, perquè sospitava el resultat i prou problemes teníem a la transició democràtica per afegir-ne un altre. L’experiència del referèndum d’Itàlia el 1946 era un antecedent inevitable. Va guanyar república, 54%, que va votar el nord majoritàriament, mentre la monarquia va guanyar al sud. La democràcia cristiana i De Gasperi varen ser la solució.

No és ara el moment de complicar la política. Podem perfectament conviure amb l’estructura d'estat que tenim sabent uns i altres què pensem. No cal resoldre-ho tot ara i a l’acte, el rei respectarà la Constitució i no voldrà complicar el seu regnat. Ha donat mostres de prudència, és el que convé. Crec que el president Illa té raó, normalitzar les relacions ens convé a tots en defensa de la democràcia.