El president Montilla ha afirmat que la independència és decadència, amb una alegria jo diria que impròpia del seu càrrec, i no gaire atenta amb les dues forces que li donen suport al govern (de les quals una es proclama directament a favor de l’estat propi, i l’altra recull el dret a la lliure determinació dels pobles). Però el que més m’ha sorprès del líder del PSC és que no ha ofert cap raonament o cap argument digne d’aquest nom per sustentar la seva tesi.

L’independentisme fa dècades que treballa per trobar els motius més convincents a l’hora de caminar cap a la sobirania plena. Els mòbils tirant a culturals i lingüístics de temps enrere han anat evolucionant cap a criteris més econòmics i requisits democràtics. El separatisme dels vuitanta semblava que existia per salvar la llengua catalana, el d’avui en dia sembla que s’inclina per salvar-nos la democràcia i la butxaca. Bé; s’hi pot estar d’acord o no, però és innegable que s’ha elaborat molt sobre la qüestió, i hi ha un fart de treballs, estudis i recerques que sustenten la bondat de la independència de Catalunya.

L’espanyolisme, en canvi, ha estat molt gandul a l’hora de justificar-se, i les declaracions del líder del PSC en són una mostra eloqüent. On són les dades, les anàlisis, que porten a afirmar una cosa tan gruixuda? El que ens ofereix Espanya és ben conegut, però el que ens ofereix un estat català encara no ho sabem. Montilla parla, per tant, d’una menja que no ha tastat, i o bé es decideix a tastar-la, o bé se la mira per tots costats, hi reflexiona a fons i ens ho explica amb la riquesa argumental que tots ens mereixem.

De moment, els estudis fets sobre un futur independent, gairebé sense excepció, són positius. Que els autors són tendenciosos? Potser sí. Raó de més perquè els contrincants també facin els seus, i entrin en discussió. No dic que l’unionisme no pugui tenir un bon parell de poderosos arguments. El que passa és que no els elabora, no ens els mostra i no els obre al debat. Tot és víscera i negació: no i no i no. No pot ser perquè no pot ser i no serà perquè és impossible i no serà.

L’únic tímid intent a construir un simulacre de discurs és quan José Montilla declara que només una minoria vol la separació d’Espanya. Caram, amb franquesa, em sembla un motiu fràgil per al·legar que una República Catalana s’enfonsaria al pou del Tercer Món. Més quan, poc després, parlant de projeccions electorals, el mateix Montilla afirma que no creu en les enquestes. Aleshores, com sap que es tracta d’una minoria? Si no creu en els sondatges, i no vol fer cap referèndum, com ho pot saber? Per il·luminació divina?

Diguem de passada, i això ho podríem fer extensiu a molts més debats polítics, que ni la raó ni la justícia ni molt menys la prosperitat resideixen en allò que pensa la majoria. Que la majoria vulgui o no la independència no significa, de cap manera, que pugui rutllar millor o pitjor. Vol dir que és més o menys volguda, i per tant més o menys possible. Però se suposa que un polític de talla presidencial no ha d’anar a cop d’enquesta, tal i com el mateix Montilla diu que no fa. En tot cas, seria bo que tingués conviccions fonamentades.

No dubto que Montilla té els seus ideals. Però encara no ens n’ha ensenyat els fonaments. D’aquesta manera, difícilment convencerà ningú, perquè un “no” majúscul a seques no genera altres adhesions que les dels convençuts, i difícilment sumarà mai noves adhesions. Si el president no respecta el seu poble pensant, no hi dialoga de forma adulta i no li ofereix raons, la primera decadència que es confirmarà serà la seva.