A casa meva com a moltes llars catalanes pagàvem els morts. Pagar els morts no era cap estrany ritual, senzillament es tractava de pagar una assegurança durant la vida per tenir-ho tot arreglat quan arribés la mort. La por de deixar deutes o de no poder-se pagar l’enterrament era la darrera contribució a la dignitat de cadascú. Una atàvica mentalitat catalana que com tot es va esvaint en un món que cada cop va més de pressa i es fa més petit. Recordo que un cop traspassats els meus pares, remenant papers vaig descobrir que m’havien estat pagant des de feia molts anys aquella assegurança. La companyia, ignoro si encara existeix, es deia la Protectora Mundial, nom que ara sembla més el d’una banda de superherois de Marvel. En aquella època purament analògica, es cobrava porta a porta. Mare, que vénen a cobrar els morts!, cridava jo amb una mà aguantant la porta davant d’un senyor amb un vestit gris força gastat que lluïa entre les mans una carpeta d’aquelles amb cremallera. Com deia abans, la frase pot sonar estranya avui.

L’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona ha decidit crear uns serveis funeraris municipals amb tanatori inclòs per trencar el duopoli del qual gaudeixen els Serveis Funeraris de Barcelona i Àtima. La paradoxa rau en el fet que el mateix ajuntament té el 15% de la primera empresa. La resta el 85% està en mans de Memora. Aquesta participació municipal en el duopoli data de la progressiva privatització que els anteriors governs d’esquerres van a portar a terme i amb l’adquisició final del 85% sota el mandat de Xavier Trias.

El cost de morir a Barcelona està per sobre dels 6500€, un preu desbocat si el comparem amb el d’altres grans ciutats de l’estat.

A priori l’aposta de l’equip de govern d’Ada Colau és valenta i decidida. Crear uns serveis funeraris municipals amb un tanatori amb quatre sales de vetlla. Una part del finançament vindria de la venda del 15% de la societat que actualment forma amb Memora. L’equip de govern assegura que els nous serveis municipals podrien estar en ple funcionament el 2018 deixarien el preu bàsic en gairebé la meitat de l’actual.

Però quan els comuns porten al ple municipal l’aprovació de l’operació que farà el nou servei, ERC hi vota en contra. Per què? L’equip municipal de l’esquerra independentista aporta un argument força contundent. Matemàtic. Si el nou servei disposa de quatre sales de vetlla i a Barcelona es produeixen una mitjana de 40 defuncions diàries apareix un nou problema: qui tindrà dret a poder acudir al servei municipal? Com gestionarà el consistori barceloní el més que segur col·lapse? Per sorteig? Qui arriba primer se l’enduu? S’anticiparan els familiars davant de qualsevol empitjorament del potencial mort? Per renda? En aquest darrer cas de qui? Del finat? O dels familiars o amics que paguen?

Dubto que l’Ajuntament no hi hagi pensat. El més indicat i progressiu en aquests casos és establir la prioritat a partir de la renda dels finats. Però amb tan poques places al futur tanatori municipal la ratlla que separaria els que hi tenen accés i els que no seria fortament discriminatòria i com sempre les classes mitjanes i bona part de la classe treballadora acabarien en mans del duopoli.

Per això em sembla encertada la proposta d’ERC de recomprar les accions dels serveis funeraris de Barcelona fins arribar al 51%. Només així es podran abaixar preus que permetrien que tothom es pogués beneficiar de la rebaixa. El portaveu dels Comuns en aquest negociat afirma que Memora no vol vendre però ERC li respon que ni tan sols s’ha intentat asseure’s a negociar. El que sí que és cert és que l’Ajuntament de Barcelona disposa de mecanismes perquè el fons d’inversió que té el control de Memora s’assegui a negociar una solució estable i al servei de la majoria.

L’equip de govern de Barcelona ha mogut fitxa encertadament però no ha previst, una vegada més, que sovint determinats moviments de canvi tenen conseqüències no desitjades. I ja en van unes quantes.