Encara queden tres mesos per intentar que la circumstància matemàtica de què l’any 2025 faci 50 anys de la mort del dictador Franco serveixi per sumar adeptes a la causa de la democràcia. Amb tots els seus defectes, la democràcia necessita ser defensada per la ciutadania lliure, de mentalitat oberta.
Els setembres sempre penso que les cinc execucions d’una dictadura tirànica i sanguinolenta, han estat poc presents en el calendari dels crims d’una dictadura que jutjava i condemnava sense cap garantia, que aplicava la pena de mort per seguir mantenint sota la por a la ciutadania, sobretot la compromesa, sobretot la que volia plantar cara a la dictadura.
No es tracta de compartir l’ideari dels cinc executats. En la lluita antifranquista hi havia posicions molt divergents, oposades fins i tot, però l’aplicació de la pena de mort buscava ser un càstig exemplaritat per a tots els que gosaven organitzar-se per a afeblir la dictadura. Després d’aquelles execucions que van ser rebutjades per governs i ciutadans de molts països, que fins i tot el Papa va intercedir per intentar evitar-les. El Papa Pau VI demana fins a tres vegades clemència.
A totes les ciutats d’Europa hi ha manifestacions antifranquistes. La majoria es fan davant de les ambaixades espanyoles. Són multitudinàries les de París i Londres, però totes són portades de la premsa lliure dels seus països, menys a Espanya que no se’n parla a cap diari ni ràdio ni TV. La manifestació de Lisboa acaba amb l’incendi del Palau on hi ha l’ambaixada. Sis estats criden als seus ambaixadors. En l’Assemblea General de l’ONU es demana l’expulsió d’Espanya d’aquest organisme. A l’interior les manifestacions són reprimides amb la màxima brutalitat. Centenars d’antifranquistes són detinguts.
El dictador va omplir -novament- la plaça d’Orient amb una multitud enfervorida, fanatitzada. Franco i el seu búnquer autoorganitzen una exaltació d’acte patriòtic a la plaça d'Orient. Les consignes són lloances a Franco. És la imatge d’una dictadura que no vol morir. El públic escolta en la plaça amb ell braç enlaire les paraules que repeteixen els arguments de la conspiració i el contuberni que han utilitzat des que ens van instal·lar en el govern per les armes. Manifestants amb el braç enlaire aniran davant de l’ambaixada de Portugal a recriminar que no protegissin l’ambaixada i a insultar-los acusant-los de revolucionaris i comunistes.
L’estiu del 1975 es van empresonar periodistes (Huertas Claveria, per exemple) el dictador va donar signes de malaltia, de vulnerabilitat física que va voler compensar amb més sang vessada, el Marroc va organitzar la marxa verda reclamant el Sàhara Occidental, l’església amb el cardenal Tarancón al capdavant va allunyar-se del franquisme i la Unió de Militars Demòcrates va mostrar que ni les forces armades estaven incondicionalment a favor del dictador.
La llarga i esgarrifosa llista d’executats o morts en mans de la policia torturadora és llarga. Rafael Guijarro (1967), estudiant de graduat social, llençat per la finestra d’un sisè pis i que va inspirar una de les mostres de solidaritat més magnífiques i persistents, la del “què volen aquesta gent” de lletra de Lluís Serrahima i cantada per la veu inconfusible de la Maria del Mar Bonet, que seguiria essent d’actualitat quan van llençar pel forat de l’escala a Enrique Ruano (1969), quan van obligar a empassar-se salfumant a Cipriano Martos (1973), executar a Salvador Puig Antich i Heinz Ches (Georg Michael Welzel) (1974) i totes les morts que voldríem haver estalviat.
Dels cinc executats el 27 de setembre de 1975 s’obtingueren les declaracions que els imputaven amb tortures, tot i que no les necessitaven perquè ja havien rebut els tribunals militars l’ordre de condemnar-los: Xose Humberto Baena, Ramon Garcia Sanz, José lluís Sánchez Bravo Solla, José Humberto Baena Alonso, aquest any s’han publicat Mañana mataran a Daniel, escrit per Aroa Moreno Duran, El verano de los inocentes, El secreto del último fusilado del franquismo, de Roger Mateos, Terrorismo y represión.. La violència en el ocaso de la dictadura franquista escrit per a Gaizka Fernández, Maria Jiménez i Josefina Martínez. Una darrera publicació connectada indirectament és Memòria dibuixada. Presó de Yeserías, de Roser Rius i camps.
Potser aquesta commemoració de 50 anys sense el dictador aconseguirà que aquest setembre no passin tan desapercebuda les cinc execucions, una d’elles a les parets del cementiri de Cerdanyola del Vallès.