El traspàs del president espanyol Adolfo Suárez ha permès de veure l’expressió de la cultura de la mort al Regne d’Espanya, gràcies a la qual una colla de vius han tret benefici particular d’un mort. Realment, és ben bé cert que, perquè parlin bé de tu, està demostrat que t’has d’haver mort abans. El cas de Suárez ha estat, en aquest sentit, del tot exemplar. Tots aquells que, des de dintre del partit que ell havia encimbellat li van clavar totes les punyalades imaginables, menystenint-lo constantment, fins als del PP i als del PSOE, que tantíssim van combatre’l, s’han apressat ara a cantar-ne les excel·lències. Han fet bona, doncs, la dita que assegura que “quan era mort, el combregaven”... El dol exagerat, el dolor sobredimensionat, l’exageració mediàtica del plany, han estat molt espanyols, per dir-ho d’alguna manera.

L’Estat ha fet, com correspon, una veritable operació d’estat, amb la seva mort, aprofitant-la, com si res, per a potenciar una imatge d’unitat espanyola que, només els miops voluntaris, poden ignorar que s’ha produït. Era una manera de dir: “veieu com és bo que anem tots junts, que fem les coses units, que som una gran família, la gran família espanyola, que plorem junts els nostres morts?”. En aquests casos, ja se sap, el difunt adquireix una dimensió propera a l’olor de santedat, més encara si, si he llegit bé, acaba per a ser enterrat al claustre d’una catedral. Quan es mor un personatge públic tot són virtuts i no defectes, tot encerts i no errors, tot glòries i no pas misèries. Algú tan pragmàtic com Tarradellas ho sabia molt bé. Quan va morir Josep M. Batista i Roca, el llavors president es va desfer en elogis a propòsit de la tasca patriòtica de l’anglòfil català, fins que la policia espanyola el va relacionar amb un grup armat de signe independentista. Aleshores, preguntat per les seves declaracions tan favorables a Batista, no va tenir cap inconvenient a rectificar, tot dient: “Ja se sap. Tot això són aquestes coses que es diuen als enterraments...”. Doncs, això...

La sola relació personal que vaig mantenir amb Adolfo Suárez va ser de caràcter epistolar, o més ben dit, vinculada amb el servei de correus i, per a ser més exactes, amb la secció de paqueteria, concretament. Vaig ser un de tants catalans que va enviar-li a la Moncloa un exemplar nou de trinca del Diccionari de la ciència i la tecnologia nuclears, d’Antoni Lloret, després de la seva atzagaiada sobre la incapacitat de la llengua catalana com a idioma vehicular de la docència en l’àmbit científic. En fi, després va semblar que adquiria una certa mala consciència pel que fa al tractament que el franquisme va fer a la cultura catalana i al poble que la té com a pròpia. I es començà a adonar, molt més que d’altres, que Catalunya era tota una altra cosa... Comparat amb certs noms d’una talla humana i moral ínfima, que el van succeir en el mateix càrrec, no tinc inconvenient a dir que era superior a aquests. Va ser una persona d’una cultura diguem-ne bastant modesta, però amb un cert grau d’intuïció política. No ha estat, francament, de tots els presidents espanyols, el que més rebuig personal m’ha generat. Ni tampoc cap entusiasme, clar. El mort Suárez, doncs, va tenir un perfil personal ben superior al d’un parell de vius, com F. González o J.M. Aznar. Agnòstic com sóc, que Déu l’hagi perdonat...