El conjunt de morts i assassinats produïts en terres llunyanes afecten la nostra consciència d’éssers humans, quan en veiem les imatges. Les atrocitats d’Estat Islàmic o de Boko Haram, la brutalitat de l’acció, la irracionalitat de la seva motivació, l'utilització d’infants o menors d’edat per a fer alguns degollaments, remouen tot el nostre bagatge de sentiments i conviccions. Però, malgrat tot, se’ns fan inimaginables a les nostres latituds. Sembla com si la manca de respecte per la vida humana no sigui cosa dels europeus i sí de països més remots en el nostre univers de referències. I pensem això tot i que l’Holocaust va produir-se aquí, a Europa, com abans Turquia havia promogut el genocidi d’Armènia o l’antiga Iugoslàvia es dessagnava als nostres ulls, amb prou feines a un parell d’hores de vol de casa. Però quan l’expressió de la bestialitat humana s’expressa més a prop, com en el cas de Charlie Hebdo a París, tots quedem commocionats, com si no ens ho acabéssim de creure. Així i tot, és París i les víctimes no són d’aquí, circumstàncies que no disminueixen la nostra ira davant l’absurd, però sí que n’esmorteeixen una mica el dolor.

Però el cas del vol Barcelona-Dusseldorf ja és tota una altra cosa. Parlem d’una tragèdia que surt d’aquí, que arrenca de la capital del país en el seu viatge irreversible cap a la mort, en un vol que podria haver agafat molta gent entre la que s’ha assabentat del drama. I no són pocs els que coneixen algú, que coneix algú, amb alguna mena de vinculació amb algun dels desafortunats passatgers. Tot és, doncs, molt més immediat, més de casa i, per això, l’impacte de la notícia ha estat tan gran, tan atuïdor.  Una barreja de curiositat, interès i temença de trobar-hi algun nom proper ens ha mogut a tots a cercar el nom de les persones que volaven en el maleït vol i la indignació ha anat creixent a mesura que es coneixien detalls de la catàstrofe que ha provocat la mort violenta de 150 innocents. Llegint la premsa, hi ha víctimes de molts països: alemanys, francesos, espanyols, britànics, argentins, nord-americans, mexicans, japonesos, turcs, belgues, danesos... I catalans? No hi havia catalans entre les víctimes? En un vol que va de la capital de Catalunya a una destinació europea, no hi volava ningú del país d’on es va enlairar l’avió?

Doncs, no. Des del punt de vista polític, no. Perquè el país en qüestió, políticament, no existeix. No és cap estat, no surt en cap mapa. Les seves autoritats no arriben al lloc del sinistre amb un avió de les forces aèries nacionals, sinó com a passatgers convidats d’un altre exèrcit. Les banderes del país inexistent no onegen al vent, en senyal de dol, ni queden ertes per la intensitat de la gelor ambiental, simplement perquè no hi ha cap estat al món amb aquesta bandera. I en el monument que s’alça en terra occitana, la inscripció que fa memòria del gran trasbals és escrita en francès, alemany, espanyol i anglès, però no en català. Perquè no hi ha cap estat de la Unió Europea que tingui aquesta llengua com a oficial. Els nostres morts no existeixen, només són vius en el nostre record. Ni existeix la seva bandera, ni la seva llengua, ni la seva identitat nacional. Els catalans, fins i tot per a morir, necessitem estat per a existir, per a continuar vius a la memòria d’algú. Un dia, quan existim de debò, ens permetrem el luxe de sufragar un nou monument que no margini, sinó que incorpori, la llengua de desenes de víctimes d’aquesta tragèdia, víctimes que, finalment, hauran recuperat la identitat.