Repetir un cop i un altre, un mateix mot, donant-li no pas el significat originari sinó un altre, comporta que, al final, s’acabi imposant el sentit fals de la paraula per damunt del veritable. Els mots, les expressions, no són mai neutrals, sobretot si hi ha intencionalitat política per part d’aquells que els utilitzen. Necessiten, però, òbviament, de conductes potents de transmissió del missatge, que facin que la significació alterada que es vulgui fer arribar al màxim nombre de persones sigui, alhora, al màxim de difosa possible. I que, a més, no es redueixi a una sola vegada, sinó que es converteixi en un missatge permanent, en un bombardeig constant, en una pluja incessant que, sota l’aparença de ser només quatre gotes, al capdavall acabi amarant-vos la roba i el cos, gairebé sense adonar-vos-en. I el que és més important, que s’instal·li confortablement en el vostre cervell, fins a l’extrem que sigueu ja vosaltres mateixos els que doneu als mots en qüestió la significació modificada que volien els que van posar en circulació les paraules i el nou sentit. La perversió del llenguatge, per a triomfar, necessita comunicadors i canals de transmissió eficaços.

En el primer cas, són sobretot governants, polítics, empresaris, sindicalistes, intel·lectuals, tertulians, opinadors, periodistes que, imbuïts d’una autoritat formal pel càrrec que ostenten, revestits d’una ascendència de prestigi pel lloc social que ocupen i la influència que exerceixen, utilitzen els mitjans de comunicació per a fer possible que s’instal·lin en les mentalitats de tothom les paraules velles amb el sentit nou. I repetit el mateix, a tot arreu, a la televisió a la ràdio, als diaris, en tot moment, matí, tarda i nit, és lògic que al final s’imposi el que es pretenia. La victòria absoluta s’aconsegueix quan, amb normalitat, les paraules fetes malbé, alterades, modificades, volent dir coses distintes d’aquelles com són definides pels diccionaris, ja apareixen amb normalitat en les converses quotidianes de la gent, a l’ascensor, fent el tallat al bar de la cantonada, a la sortida del gimnàs, el temple o la lògia, al metro, al bus o al tren, fent cua a l’oficina de l’atur, a la manifestació o a la tancada i, sovint, en el darrer acudit de moda.

No hi ha dubte que el mot “austeritat” és un dels que més èxit ha obtingut darrerament, a tot Europa. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, austeritat és la qualitat d’auster, mot aquest darrer que significa “que viu, obra, jutja, d’una manera rígida, severa, estricta”. I els diccionaris de sinònims presenten l’austeritat just com el contrari de la “lleugeresa” o bé la “indulgència”, atorgant a aquestes paraules la seva proximitat a una mena de noció de barra lliure o màniga ampla. En el llenguatge popular, auster, austeritat, persona de vida austera, s’associen més aviat a la idea de passar amb el que  realment cal i és imprescindible, lluny de coses supèrflues o innecessàries, sense luxes, ni ostentacions, ni excessos de cap tipus. Així, doncs, l’austeritat en ella mateixa no té perquè ser un concepte negatiu, sinó que fins i tot pot ser positiu. En aquest cas, però, la severitat i la rigidesa han estat utilitzades amb conseqüències nocives per als sectors populars, classes mitjanes i teixit empresarial petit i mitjà, tots els quals han vist l’empitjorament de la seva qualitat de vida i les possibilitats de creixement del seu negoci. Però, parlaríem també d’austeritat, si la mateixa rigidesa i severitat s’hagués aplicat en relació als organismes bancaris i institucions financeres, càrrecs executius d’empreses privades i als representants de governs estatals i de la UE?

Nazi, nazisme”, són uns altres dels mots utilitzats amb una lleugeresa que faria envermellir de vergonya, si no fos que, de fet, més aviat atemoreix, per la ignorància i per la mala fe de qui els invoca. Una lleugeresa que té estupefacta Europa, en particular les víctimes del nazisme i els seus descendents, per la frivolitat amb què és utilitzada. Tornant al nostre diccionari, el de l’IEC, remet aquests mots, sense definir-los en cap moment, a la paraula “nacionalsocialisme”, que descriu com a “doctrina política oficial de la dictadura d’Adolf Hitler, basada en l’exaltació del nacionalisme i del racisme i en la promoció de l’expansió militar de l’Estat alemany”. El nazisme constitueix una de les pàgines més horripilants de la història de la humanitat. I no sols fa referència a un país (Alemanya), un líder (Hitler) i un exèrcit (l’alemany entre 1933 i 1945), sinó també a unes posicions ideològiques: antiparlamentarisme i nacionalisme ètnic, de forma destacada. I, sobretot, a la seva relació amb l’holocaust, la destrucció física de persones, el genocidi de milions de jueus, l’assassinat en massa de gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà i persones amb algunes deficiències físiques o psíquiques, la utilització dels seus cossos per a fer-ne sabó i altres usos, la tortura, el robatori, la persecució, la incautació de propietats privades, el linxament, la humiliació, la discriminació dels homes i dones represaliats amb un senyal extern que els identificava, l’exili forçós, l’empresonament en condicions degradants, la mort selectiva i planificada, a l’engròs, fins al darrer detall d’inhumanitat i un exèrcit que va envair mitja Europa. Algú em pot explicar què té a veure Catalunya i la reivindicació d’un altre futur nacional, amb tot això? Com es pot acusar d’antiparlamentarisme un poble que, justament, vol per al seu Parlament el màxim poder sobirà? Amb quin exèrcit ens hem d’expandir, si no en tenim? Com es pot acusar de nacionalisme ètnic un poble com el català que és, avui, una de les barreges ètniques més apassionants que es donen a tot Europa? Dit això, tampoc no seria adequat titllat de “nazis” els membres del PP, C’s o UPyD, senzillament perquè no en són i és impossible que en siguin. Són espanyols i del segle XXI. Poden ser, segons els casos, de dretes, franquistes, reaccionaris, fatxes i, en comú, tenen la seva compartida catalanofòbia, però no són nazis.

Finalment, trobaríem, també la tan rebregada paraula “solidaritat” i l’adjectiu “solidari”, emprada a tort i a dret, i amb un ús tan barroerament interessat: “Entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, diu l’IEC. Ja n’he parlat en altres moments, però com acostuma a passar amb les definicions, potser no és la més bella de les que hi esperàvem trobar, però, així i tot, és útil i ben aclaridora. S’entén que quan algú és solidari, ajuda, s’esforça per fer costat a algú, és perquè se sent d’alguna manera responsable dels destinataris de la seva solidaritat, amb els quals té una comunitat d’interessos. Al segle XXI, doncs, sempre he pensat que una nació era una comunitat d’interessos, referents, afectes, emocions i responsabilitats. Des d’aquest punt de vista, dons, la catalana és una nació solidària, de les més solidàries que conec. Enlloc trobaríem, com aquí, tantes persones i tantes entitats solidàries amb les causes més nobles i amb els països més remots, per minoritaris que siguin. Per això em sembla al·lucinant que, des d’una Espanya que cada any es beneficia de 16 mil milions del nostre esforç col·lectiu, Catalunya sigui acusada, paradoxalment, de ser insolidària! Quan, posem per cas, Espanya ha estat solidària amb la nostra llengua, per no anar més lluny? Mentrestant, l’estat posa fronteres a la nostra solidaritat. Per exemple, amb el gran que és Àfrica, només ens deixa ser solidaris, directament, amb dues ciutats: Ceuta i Melilla. I estic segur que molts compatriotes voldrien eixamplar i, potser, prioritzar, l’abast geogràfic de la seva solidaritat, començant, sense moure’ns d’aquest continent, pel poble sahrauí,...