Pedro Sánchez es va presentar a les darreres eleccions espanyoles prometent reintroduir en el Codi Penal la figura del referèndum il·legal, i no només no ho ha pogut fer, sinó que ha indultat els presos i ha derogat la sedició. També va prometre mecanismes d’intervenció i control del sistema educatiu català i de TV3 –no m’ho invento, és a les hemeroteques–, i tampoc ho ha pogut fer. En canvi, ha acabat pactant, via PSC, la llei que es va empescar el govern català per lliurar les escoles de l’obligació del 25% de castellà. El contrast entre les intencions polítiques inicials i els fets finals té una explicació ben prosaica: l’aritmètica parlamentària.

Les urnes li van dir a Sánchez que només seria president si pactava amb l’independentisme català i basc, i som aquí. Hi ha qui pensa que ERC no hauria d’haver aprofitat l’oportunitat que li oferia el resultat electoral, i mai sabrem quines haurien estat les conseqüències d’un no a tot a Madrid. Algunes, però, no costen gaire d’imaginar: els presos encara serien a la presó, la sedició al Codi Penal, i ves a saber si ara el president del govern espanyol es diria Pablo Casado. ERC va decidir baixar al fang i embrutar-se les mans assumint les contradiccions, i tres anys després pot exhibir uns resultats desiguals de la seva política a Madrid: sorprenentment bons en l’àmbit antirrepressiu, bons també en l’agenda social, nuls en progrés de l’autogovern (cap traspàs significatiu), i nuls també en la carpeta més difícil, la del dret a l’autodeterminació.

Els republicans han suat tinta, però la derogació de la sedició ha acabat donant sentit a la seva aposta per la negociació i el gradualisme. Moure el PSOE costa molt, moltíssim. Podemos en pot donar fe, també. Però és l’únic partit sistèmic espanyol susceptible de ser mogut. Els estudiosos de la sociologia electoral afirmen que molt probablement els socialistes trigaran molts anys a tornar a estar en condicions de presidir un govern espanyol sense el concurs d’això que es coneix com ‘el bloc de la investidura’, és a dir la suma d’Unidas Podemos (o com es digui en el futur aquest espai) i el sobiranisme/independentisme català i basc.

Pedro Sánchez ho sap, i també ho saben ERC, EH Bildu i el PNB. Si PP i Vox no sumen majoria absoluta d’aquí a un any, Sánchez haurà de tornar a pagar un preu per ser investit i anar aprovant pressupostos. Serà una segona oportunitat d’aprofundir en les carpetes obertes i d’obligar el PSOE a obrir les que aquesta legislatura s’hagin quedat al calaix. La partida de la reforma del Codi Penal, però, encara és oberta. En el tràmit d’esmenes caldrà estar molt atents a dos temes. El primer, què passa finalment amb la malversació. Si es reforma en la línia que vol ERC (que només n’hi hagi quan l’acusat s’ha embutxacat els diners), la situació dels condemnats i exiliats sí que podria fer un tomb definitiu. Recordem que la condemna del Suprem és per sedició (ja en tràmit de derogació), però també per malversació.

El segon tema és el delicte de desordres públics. Entitats com Òmnium, el Sindicat de Llogaters o la PAH han alertat que el redactat que es proposa potser tanca algunes portes repressives, però n’obre de noves. La introducció del concepte d’intimidació és especialment inquietant. Si l’activisme de base no se sent més segur ara que abans, Unidas Podemos, els Comuns i ERC haurien de ser humils, escoltar i treballar per millorar el redactat.