Les eleccions municipals tenen, com les del 27-S, la qualitat quàntica de tenir dues naturaleses alhora. Si el sobiranisme hi guanya, seran només municipals i només autonòmiques. Si el sobiranisme fa llufa, hauran estat primera volta i plebiscitàries. El sobiranisme hi és, doncs, el tema principal, sense menystenir la resta. Aquells que neguen aquest eix no seran comptats ni en la suma municipal sobiranista ni en la suma plebiscitària. Seran comptats com a unionistes, i això inclou aquells que s’escuden en la cortina de fum de “ho volem decidir tot”. Miri, hi ha decisions de diferent jerarquia i, si vostè me les confon totes, està negant la major. No és el mateix votar la sobirania nacional que el tramvia per la Diagonal. Ho sento per Procés Constituent, que són tan, tan sobiranistes que el programa els ha quedat un poti-poti on l’únic que no s’acaba de veure clar és la sobirania. I per això fan pinya amb els no-sobiranistes per sumar en tots els altres temes.

En unes municipals, programa, projecte i persones són molt importants. Però dins del registre sobiranista, n’hi ha per triar. I també és important no perdre la munió de municipis presents avui a l’AMI: aquells que es van fer fotografiar amb el president brandant la vara. I és essencial no perdre Barcelona, per la seva potència simbòlica. Assegurat això, que els veïns decideixin qui governa segons els impostos, els horitzons, els suports socials.

Finalment, si això sembla prostituir les eleccions, que no em diguin que el bloc Barcelona en Comú no hi posa tonelades d’ideologia. No parla de ciutat, parla d’enfrontaments de classe. Ada Colau demostra una infinita desconeixença de Barcelona, més o menys al nivell de la Carina Mejías, que sembla que l’únic que li preocupa és tancar el Born. Això és ideologia pura. Per contra, els programes d’en Trias i de l’Alfred Bosch casen com la mà i el guant, encaixen perfectament. Si hi posem els díscols del PSC, i la meva estimada CUP, tornem a tenir Pacte de Progrés, com als inicis de la democràcia, però veient a ICV embarrancada en l’altra riba, per no assenyalar el que queda del PSC. Perquè els temps canvien.