Parlar amb Muriel Casals era submergir-se en un reducte de pau i convicció. Els seus ulls brillaven amb la força del coneixement, i amb la calma dels justos. Era una combinació, a l'abast de molt pocs, de força i tendresa. D'aquelles idees, defensades amb la fermesa de la creença, que tant costen de rebatre. L'independentisme i la justícia social l'han d'acomiadar, senzillament, amb una gratitud enorme. Amb el gràcies més sincer. 

L'expresidenta d'Òmnium Cultural va ser activista, professora, àvia i seguirà sent tot això d'ara endavant. Hi ha persones que deixen un llegat tan profund, que les seves obres, i les seves paraules, calen encara més quan ja no hi són. Perquè el "somni" de què formava part va créixer amb ella, i ja tots dos són indestriables, l'un de l'altre. 

En clau estrictament política, Casals va donar dos valors immensos a l'independentisme. El primer, amb la seva figura, la d'una dona de pensaments socialistes en el sentit mes íntegre de terme. El segon, arran de la valentia amb què va afrontar el seu lideratge a Òmnium, decidint en moments clau en què no s'hi valien, les solucions intermitges. I tot això amb l'afegit de saber que la seva militància li robaria temps d'una família a qui demostrava estimar-se amb entrega només pel rostre que dibuixava quan se li feia present. Adéu, Muriel, i gràcies.