Després de veure tantes vegades com Donald Trump ha obert tants informatius de tantes cadenes de televisió i protagonitzat tantes portades de diaris signant, signant, signant, per demostrar amb les primeres decisions que, en efecte, el xèrif ja ha arribat i el món ja pot posar-se a tremolar, només em queda recomanar-vos una pel·lícula: In the same boat.

No és una comèdia per evadir-se de la realitat, tot i que respecto l’escapisme momentani; al contrari, és un documental de cuidada estètica on un seguit de pensadors reconeguts, al capdavant dels quals Zygmunt Bauman en una de les seves últimes contribucions abans de morir, reflexionen sobre cap a on va el món. La gran metàfora que tria el director, el músic Rudy Gnutti, és un vaixell, i el fil conductor que fa servir en el seu viatge és el futur del treball.

Parlar del futur del treball ens porta, inevitablement, a futur de l’organització social, a pensar en la presència creixent dels robots al món laboral, en si aquests robots han de cotitzar a la Seguretat Social i en el risc de col·lapse ecològic que no estem aturant. En paral·lel a les entrevistes als diguem-ne, experts, al documental hi trobem també grups de persones anònimes de diferents llocs del món, parlant sobre les seves preocupacions, les seves històries en relació a la feina, les dificultats per troba una ocupació, les condicions quan la troben, què passa quan la perden.

La digitalització, la globalització, la robotització, la desregulació arriben a tots els racons del planeta. Cadascú es queda amb una cosa especial d’una obra. A mi d’aquesta em va agradar això: el fet de constatar que, a diferents continents, aquestes inquietuds i problemàtiques fossin tan semblants arreu del món. Per això em va semblar encertat el títol: Som al mateix vaixell. I per això no és casualitat que fins i tot des de Silicon Valley es comenci a pensar en la necessitat d’una renda bàsica. Si al 99% li va fatal, el món s’ensorra fins i tot per a l’1%. Evidentment, les motivacions de cada estament poden ser molt diferents i els punts d’arribada també, però, com a reacció, construir murs per no voler veure què hi passa a l’altra banda és fer d’estruç.

Potser és aquesta la part que Trump no ha entès. Des del cim de l’1%, des d’una banda del mur més alt, potser es pot sentir més segur, o potser pot projectar sobre una part dels americans la sensació que estan més segurs. Però els grans problemes del món, com el canvi climàtic, que ni tan sols reconeix, o el terrorisme, que només reconeix en segons qui hi és al darrera, o l’impacte de les tecnologies sobre el futur del treball, són tan globals que tots els països es necessiten els uns pels altres per combatre’ls. Els murs no són prou alts per protegir-se.

No és "bonisme". Si hi ha una sola possibilitat d’afrontar-los, és reconeixent que som tots dins del mateix vaixell.