Hi ha qui arrufa al nas quan escrius un article en què parles de música en relació a la llengua, les tendències polítiques, l’evolució de la societat catalana… “Barreges música i política”, em diuen amb to d’amonestació. És curiós, perquè alguns dels qui m’ho diuen els recordo entusiasmats destacant el perfil esquerranós de The Clash o Billy Bragg, o celebrant l’accent “indignat” del darrer disc de Bruce Springsteen.

S’han fet moltíssims articles, a la premsa d’aquest país, analitzant (i, sovint, festejant) la militància ideològica de Woody Guthrie, Paul Weller, REM, Manu Chao, Rage Against The Machine, Bob Marley, Dead Kennedys, Gil Scott-Heron o Ben Harper. Jo mateix n’he escrit més d’un, i no recordo que a ningú li semblés fora de lloc establir lligams entre música i posicionament polític, ans el contrari. En molts ambients, dir que un artista és “compromès” és considerat un valor. “Què bo, el nou disc d’Ani DiFranco, quina canya li fot als republicans”.

El que no pot ser és que celebrar la simpatia d’Springsteen amb el 15-M sigui un comportament “propi d’un ciutadà conscienciat”, i en canvi trobar interessant que l’indie-pop barceloní hagi adoptat finalment la llengua catalana sigui “barrejar música i política”. Tampoc no pot ser que Albert Pla o Sílvia Pérez Cruz siguin creadors noblement compromesos amb els valors de l’esquerra i l’ecologia pel fet que actuaran d’aquí uns dies al festival Aturem Eurovegas, i en canvi Els Pets o Feliu Ventura siguin nacionalistes excloents que barregen música i banderes perquè van a l’Acampada Jove.

Prou de fer trampes. Si quedem que la música pot ser, en cas que el creador així ho vulgui, una eina de compromís amb la societat o l’expressió artística d’un posicionament polític, cal acceptar que ho sigui en tots els camps ideològics, no només en el que a tu t’agrada. I és natural que, en conseqüència, fem els articles que calgui reflectint-ho, i que ho fem barrejant música i política perquè totes dues coses ja s’han barrejat prèviament més enllà dels contorns del foli, a la realitat, que no és una mala font d’inspiració per a un articulista.

Després, esclar, pot arribar a passar que aquell artista de modèlica actitud cívica, d’allò més simpàtic pel seu compromís despert amb totes les causes que tu vius amb fonda intensitat i emoció; les socials, les nacionals i les papiroflèxiques, entri a l’estudi de gravació i en surti amb un disc infumable que despertarà un interès humil més enllà de la seva xicota i la seva iaia. Però ningú no és perfecte.