Elevant-nos per damunt de la immediatesa, observem que els grans moviments socials que han fet possible els darrers resultats electorals acaben reduint-se a, només, dos de significatius: nacionalisme i República. Els grans moments de la història dels pobles acostumen a simplificar les coses i en l’estructura profunda d’allò que la gent ha tingut en compte, fonamentalment, a l’hora de votar, les actituds, les lleialtats i les conviccions s’expressen en defensa de dues posicions contràries i, alhora, incompatibles. O bé s’opta per l’una, o bé es defensa l’altra. No hi ha, quan és en joc el país i la seva continuïtat, posicions neutrals possibles. La pretesa neutralitat o és ceguesa o és una cosa encara pitjor.

El nacionalisme té nacionalistes, súbdits i vassalls d’un rei que no ha escollit ningú. La República té ciutadans lliures que decideixen, a les urnes, el present i el futur. El nacionalisme té una visió supremacista de la realitat, car imposa la seva llengua, la seva cultura, la seva nació, als ciutadans d’un territori que no és el seu i que, per aquest motiu, ja disposen, prèviament, de la seva pròpia llengua, la seva pròpia cultura i la seva pròpia nació, considerades pels nacionalistes com a inferiors a les seves. Per als nacionalistes, la nació és un ésser col·lectiu etern, sense principi ni fi, immutable, i d’adscripció obligatòria, sobre una base ètnica immodificable, feta d’un llistat inacabable de característiques i trets identitaris, procedents del passat. El nacionalisme imposa als vius, als contemporanis, la nació dels morts. Els vius no poden modificar-la, ni tocar-la, ni fer-hi cap aportació nova. Paradoxalment, però, el nacionalisme d’estat no se’n diu mai així, sempre es reclama del patriotisme i els seus adeptes són patriotes, a la memòria dels quals s’alcen monuments pertot, en record de guerres i màrtirs per la pàtria. Deixen el nacionalisme per als altres. Però el nacionalisme més potent, el nacionalisme de debò, sempre és el que va a càrrec dels pressupostos generals de l’estat, no importa quin estat. Per exemple, l’espanyol.

El nacionalisme espanyol ha concentrat el seu vot útil en una sola llista i ho ha fet no sols a les àrees metropolitanes i grans nuclis urbans, sinó també en pobles i a la Catalunya rural, on fa dècades que hi viuen molts votants arribats de fora del país. És un nacionalisme que gestiona la nostàlgia pels orígens per al seu interès polític fonamental: la liquidació de la nació catalana, tot atacant allò que n’és característic i que ha estat construït amb l’esforç de tothom. Parlo de l’escola catalana, la immersió per tal d’evitar xarxes escolars amb infants que desconeguin la llengua del país, la televisió i la ràdio públiques, la policia de la Generalitat, etc. El plantejament de campanya ha estat formulat en termes de conflicte ètnic, amb posicions clarament de dretes, obviant que, justament, si molts ciutadans van abandonar la seva Andalusia o Extremadura natal va ser per trobar, a Catalunya, la feina, la dignitat i el futur que les seves oligarquies li negaven des de l’explotació econòmica. Catalunya no és, per tant, la culpable de les condicions de vida a què eren sotmesos a la seva terra d’origen, ans al contrari. Sí que ho és, en canvi, la colla de señoritos, latifundistes i nobles que, bo i residint a Madrid, tenen Andalusia com el cortijo particular que, això sí, contracten com a gerent el PSOE perquè el gestioni amb obediència.

És sorprenent com, davant d’evidències tan clares, pugui pesar molt més el nacionalisme espanyol, el d’aquelles elits que viuen dels privilegis que aquest els comporta, que els interessos de les classes populars que els voten. Plantejar la qüestió com un conflicte identitari és una posició enganyosa i conservadora, ja que amaga el problema real: és una qüestió de sobirania. D’identitat, cadascú sap quina té i n’hi ha gairebé tantes com persones, però no és això el que debatem, sinó qui mana aquí: o manem els d’aquí, o sigui els que vivim, treballem o estem a l’atur aquí, o bé ens manen des d’allí, a centenars de quilòmetres de distància. Per això és preocupant sentir gent que va anar a votar “para que no ganen los de aquí!”. I això ho deia gent que viu aquí i no allí... La boira mental que provoca el nacionalisme, l’alienació política que genera l’espanyolisme ètnic, doncs, és colossal. Perquè encara que no vulguin saber-ho, ells també són d’aquí, perquè són tractats com tots els d’aquí i pateixen igualment els retards en les llistes d’espera sanitàries, el mal servei del transport ferroviari, les deficiències en el tractament de les persones amb problemes de dependència, els peatges d’unes autopistes que altres tenen gratuïtes, etc.

Hi ajuden, a més, personatges com M.Vargas Llosa, Josep Borrell o Manuel Valls, figura que antinacionalistes tots ells. Són, de fet, antinacionalistes d’una altra nació, però nopas de la que ells defensen. En realitat, són noms que arrosseguen la frustració d’algun fracàs polític notable i que, a més, han de fer-se perdonar els orígens. Vargas Llosa va fracassar com a candidat a la presidència del Perú -on per cert donava suport al Partido Nacionalista Peruano-, va viure a Catalunya i, incòmode amb la seva realitat, va ser premiat amb la nacionalitat espanyola. Ara ha de defensar el nacionalisme espanyol, com a gest d’agraïment, i atacar Catalunya i els seus drets, sense cap pudor per la terra que un dia l’acollí. Borrell, no reeixí a ser candidat socialista a la presidència del govern espanyol, Catalunya li ve petita i es guanya l’aplaudiment de l’elit espanyola més carca, tot fustigant el país d’origen. Valls, després d’un pas per Matignon que els francesos voldrien oblidar, també ha de demostrar que és més francès que ningú i d’aquí li ve aquesta agressivitat contra Catalunya, tan plena de demagògia, autoodi i necessitat de perdó per haver nascut  català i no francès.

Per als partidaris de la República, tanmateix, la nació és una societat dinàmica, en construcció permanent, que acaba sent un únic poble que comparteix interessos, referents i emocions. La República és feta de ciutadans nacionals, no pas de súbdits nacionalistes. Per a la República no hi ha gent de fora, sinó que tots els ciutadans que volen són d’aquí, sense excepció. Som gent que no tenim el mateix origen, però que podem tenir el mateix futur, si ho volem. No venim del mateix lloc, però podem anar-hi. Per a la República, la nació és la gent; el país, les persones i la pàtria són els ciutadans que han escollit aquesta terra com a escenari de la seva pròpia utopia personal i familiar. És una idea no essencialista, ni ètnica, ni nacionalista de la nació, sinó cívica, inclusiva, integradora. No és la República la forma d’estat d’una nació pensada i feta pels i per als nacionalistes, sinó per als nacionals, els integrants de la nació que som tots els d’aquí. I aquesta República, aquesta nació, té futur perquè la fan les persones, totes, i no les elits, la burocràcia o els grans interessos econòmics. L’elecció, doncs, és clara: o nacionalisme espanyol o República catalana. I, com diria Rovira i Virgili, dins del cor ja hem triat.