La Constitució espanyola de 1978, feta a la sortida del franquisme  i amb tots el condicionants dels poders fàctics de la dictadura, estructurava els territoris de l’Estat espanyol amb la fórmula administrativa general de “comunitats autònomes” i en definia el conjunt, com a “nació”. Hauria estat el moment adequat per a donar cobertura legal al caràcter plurinacional de l’Estat espanyol, concebut com un espai de convivència igualitari entre diverses nacions i no reconeixent-ne només una de sola. La nova legalitat democràtica, però, tornà a imposar l’existència legal d’una sola nació, la nació espanyola, però obrí les portes a una realitat distinta, per a tranquil·litzar les consciències dels antifranquistes que pactaren aquella constitució, tot parlant, per primer cop, de “nacionalitats”.

Efectivament, a diferència de totes les constitucions espanyoles anteriors, inclosa la republicana, s’endinsava en terrenys més polítics i establia una diferència clara de concepte entre la identitat real de les diferents comunitats autònomes. D’aquesta manera distingia entre les comunitats autònomes  -“autonomies” en el vocabulari col·loquial espanyol, malgrat que als estats independents no els anomenen “independències”...- que eren considerades regions i aquelles a les quals reservava la nomenclatura legal de “nacionalitat”, sense arribar mai, però, a definir-la.  I Catalunya pertanyia a aquest grup, inicialment reduït, que tenia l’estatus de nacionalitat, diferent, doncs, de comunitats autònomes regionals com La Rioja o Extremadura, o bé provincials, com Madrid o Múrcia. En realitat, es tractava d’una fórmula de compromís per a trobar una sortida legal a realitats nacionals evidents com la catalana o la basca. No se’ls volia donar el caràcter de “nació”, però semblava evident que tampoc aquestes no podrien acceptar el de “regions”, perquè no n’eren.

El concepte constitucional en qüestió, però, no va tenir cap tipus de desplegament o reconeixement posterior que, a la pràctica, el distingís de la resta de comunitats autònomes que no eren nacionalitats. Ni els diferents governs espanyols, ni tampoc els catalans, públicament, mai no han fet un ús realment polític de la condició de Catalunya com a nacionalitat legal dins l’ordenament jurídic espanyol. Allò que hauria pogut ser un instrument interessant d’afirmació com a poble nacional, com a societat nacional diferenciada, ha estat totalment desaprofitat, sobretot quan, arreu del món ningú fila tan prim com nosaltres a l’hora de cercar matisos reals entre nació i nacionalitat. La pèrdua de la càrrega simbòlica i de les conseqüències positives que, a l’interior del país, de l’estat i a fora, hauria pogut tenir l’ús regular i legal del terme “nacionalitat”, emprat amb habilitat i intel·ligència, han estat ja totals quan se n’ha anat ampliant el reconeixement a altres territoris, tot diluint-ne la fesomia inicial que reservava aquestes consideracions a les anomenades nacionalitats històriques.

En els meus contactes amb presidents, primers ministres o ministres de diferents estats arreu del món, recordo l’impacte favorable que els feia quan els presentava Catalunya com una “nacionalitat autònoma dintre el Regne d’Espanya”,  sovint davant la sorpresa de l’ambaixador espanyol que no podia rebatre-me’n l’afirmació. De fet, “nacionalitat” té una potència política molt gran, de cara enfora, i continuo pensant que és un gran error de no fer servir regularment. No som nosaltres qui ens reclamem “nacionalitat”, sinó que és Espanya qui ens reconeix com a tal, legalment, a la constitució i als dos estatuts d’autonomia posteriors. Per què desaprofitar-ho, doncs? Els diccionaris no acostumen a fer diferències entre els termes “nació” i “nacionalitat” i el mateix de l’IEC defineix el mot com a “1.caràcter nacional, solidaritat racial, política, institucional, que constitueix una nació.2. Condició jurídica que s’atribueix als súbdits d’un estat.3. Nació sense estat”. No crec que cap d’aquestes afirmacions ens faci mal o s’allunyi de la consideració de nació que som, però hauríem d’actuar amb una mica més d’habilitat, a nivell internacional  –també a Espanya- a l’hora d’emprar a favor nostre un concepte pel qual l’estat ens reconeix que som una altra cosa no acabada d’inventar.

Durant unes quantes dècades hem hagut de beure a galet amb l’expressió que, venint del catalanisme llavors hegemònic, ens qualificava de “fet diferencial català”, expressió totalment incolora, inodora i insípida, pel fet de ser totalment inofensiva, no diferenciar-se dintre cap marc legal i estar totalment desproveïda de tota connotació política, simplement perquè, en no voler dir res, no incomodava ningú. Es deu a això, justament, el seu èxit entre els cercles polítics espanyols, del tot conscients de la seva inutilitat pràctica. De fet, la producció de sidra, el nombre de cotxes oficials o de funcionaris, la insularitat o el “plan de empleo rural”, posem per cas, són elements constitutius innegables d’un fet diferencial, també... El mateix mot “país”, d’una gran força com a idea definitòria d’una comunitat humana, en boca de segons qui perd tota intensitat quan, constantment s’utilitza tant per a referir-se a Catalunya, com a Espanya o bé a la suma de tots els països i regions de l’Estat espanyol. Som, doncs, un poble que, finalment, es va comportant com a nació, camí del seu propi estat nacional. Fins a arribar-hi fóra bo que, en determinats moments, no desaprofitéssim el joc que ens pot donar, usat amb habilitat i intel·ligència, el mot “nacionalitat”...