Pere Navarro no tenia el suport de la vella guàrdia del PSC des de fa temps. L’enfrontament intern ja es va notar en l’elecció de Jaume Collboni com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. Collboni havia estat rellevat per Navarro com a portaveu parlamentari, i substituït per Maurici Lucena, un nouvingut. Fa temps que des de dins del partit criticaven que el ja exlíder –suposant que hagi estat líder mai, de fet- s’havia rodejat d’un grup molt reduït de col·laboradors, entre els quals no hi havia alguns dels “homes forts” del PSC de sempre.

Navarro va ser útil com a pegat d’urgència a l’últim congrés per aturar els crítics, especialment, en aquells moments, Angel Ros. Però des de llavors no només no ha contrarestat la tendència socialista a la baixa, sinó que probablement algunes de les seves actuacions han contribuït a accelerar-la. A les dificultats evidents d’explicar las posicions del PSC en aquests moments històrics, Navarro hi ha afegit algunes declaracions extemporànies. Per exemple, assegurar que el PSC era l’únic que connectava amb el sentir majoritari dels catalans –cosa que desmentien contínuament els resultats-, l’episodi de l’agressió d’una dona a Terrassa que ell va atribuir a la “crispació” del sobiranisme -cosa que li va desmentir immediatament Collboni, i després els fets-...fins i tot la petició d’abdicació del Rei li va sortir malament en aquell moment, i que la realitat li hagi donat la raó no ho ha compensat.

A Navarro l’han fet fora els responsables territorials i els dirigents tradicionals del partit. Els primers, molts d’ells alcaldes, tenen pànic del que pot passar a les municipals de l’any que ve. I del nucli dur, dels anomenats Antonios y Pepes (Balmón i Poveda, Montilla i Zaragoza), només el primer ha estat al costat d’ell. Per tant, quan ha deixat de ser útil com a pegat, el PSC se l’ha desenganxat amb molta facilitat.

Ara falta veure si Núria Parlón en serà un altre, de pegat, més jove i amb més empenta, potser, però no sabem si amb prou capacitat de fer-se forta, o fins i tot de recuperar el sector catalanista. Hereta un partit encara pitjor que Navarro i un context encara més complicat tant per explicar l’opció del PSC de cara al 9-N com per fer-se un lloc en una esquerra que s’inclina acceleradament cap a les propostes més agosarades.