El senyor Pere Navarro i el senyor Maurici Lucena persisteixen en creure que la societat catalana no ha canviat i encara poden colar missatges com: “el millor finançament per a Catalunya”, “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya”, “els progressistes no som anticatalans”, etc. Creuen que poden retornar-nos sos anys abans on el poble català vivia agenollat. Avui els catalans ens hem aixecat. Hem recuperat la confiança en nosaltres mateixos i les engrunes no són suficients.

La tradició del vell PSC d’en Pallach i alguns de bona fe, o per la pròpia carrera política, que varen quedar van morir, políticament, en el congrés de Sitges de fa uns quants anys. Allà van guanyar els José Borrell, José Montilla, Corbacho, Iceta. Però també van quedar fent el gara-gara catalans traumatitzats com Maragall, Serra, Geli, Clos, Nadal, etc. Cal recordar el cinisme de les intervencions del senyor Iceta oferint molles als catalans com si foren  barres de pa i el senyor Nadal justificant, maldestrament, el que podia. Cal recordar el paper de tots ells abans, durant i després de l’Estatut. Mai vaig entendre com el president Maragall sortia a l’anunci electoral del Montilla demanat-nos el vot, quan la seva dona ja s’havia donat de baixa. Tampoc vaig entendre que fos conseller son germà quan no li quedava ni la família al PSOE català.

Escric això per mostrar el fil conductor ideològic que hi ha al PSOE de Catalunya: Solé Tura, Maragall-92, Montilla, Iceta, Pere Navarro, Lucena. No és, doncs, cap sorpresa que avui, aquesta formació, estigui alineada amb Ciutadans i PP en l’aspecte nacional. Ells van jugar a donar “classe social” al català (burgès) i a l'immigrant (obrer). Ells van ajudar a omplir de prejudicis a qui volguera integrar-se a la cultura catalana: el senyor Jordi Cañas no deixa de ser el seu fill ideològic.

El Pacte de Granada és l’exemple viu que ni han entès res ni són vàlids per transmetre a Madrid el anhel majoritari del poble català. Quan la història els ha demanat claredat nacional els ha agafat a l’altra banda del riu, alguns, els més hàbils han creuat quan encara a quedaven ponts. Altres només poden defensar la seva continuïtat política personal, encara que sigui anant en contra del dret a decidir, esperant recompensa de Madrid.