“Navegar contra el vent, perill vida i gran turment”. Aquesta dita popular és el lema de l'editorial A Contravent, impulsada per l'advocat i editor Quim Torra. A Contravent s'ha especialitzat en reeditar l'obra dels periodistes catalans dels anys trenta. No us confongueu: no parlem pas del finat Carlos Sentís i d'altres transformistes que van fer carrera del 39 en endavant. Parlem d'una tradició menystinguda, la que representen la ploma d'Eugeni Xammar, Francesc Madrid, Domènec de Bellmunt, Jaume Passarell, Irene Polo o Just Cabot. Tot i tenir adscripcions polítiques sovint allunyades d'allò que podríem considerar un “rojo separatista”, la majoria van mantenir-se fidels a la República, a Catalunya i a la llibertat. I per això van haver de patir l'exili i la defenestració professional, i, per postres, l'oblit d'aquesta caricatura de democràcia.
Fent honor al lema que l'ha vist néixer, A Contravent passa per una situació econòmicament complexa, que ha dut als seus impulsors a plantejar un procés de “desacceleració”. Resulta preocupant que una proposta així no qualli. Pot ser conseqüència, és clar, de la manca de traça dels propis editors a l'hora de connectar amb el públic. I també de la crisi econòmica: ja se sap que, quan hi ha estretors, les necessitats bàsiques són el primer i la cultura sempre pateix. Però hi ha factors que no són atribuïbles a les pròpies mancances ni al context general, sinó a les misèries d'aquesta Catalunya en perpètua transició. Per començar, el poc suport públic a la recerca: en aquest país, a la investigació literària i històrica, més que ajudar-la, se li posen traves. Des d'A Contravent assenyalen, també, la negativa de les biblioteques públiques a adquirir títols de l'editorial, una decisió que, segons diuen, ha estat l'estocada final: llibres com La Barcleona pecadora o Sang a les Drassanes, que recuperen el primer reporterisme català, no han estat acceptats pel Servei d'Adquisició de Biblioteques de la Generalitat. Resulta incomprensible.
Els impulsors d'A Contravent saben que la seva tasca no és senzilla. Potser la clau de l'èxit ha de passar per redimensionar el projecte i realitzar una selecció més acurada de títols. Però és evident que alguna cosa falla. Grinyolen, d'una banda, els mitjans de comunicació, a l'hora de fixar el seu focus en la pròpia producció enlloc de deixar-se enlluernar pel Murakami de torn. I preocupa, també, la manca de solidesa del consumidor de cultura catalana. És cert que una cultura saludable i normal no pot basar el seu projecte només en el consum militant. Però també és segur que, sense un públic activista, que compri cultura catalana i en faci proselitisme, no tindrem mai un ecosistema cultural saludable. Pensem-hi una mica, sobretot a l'hora de deixar-nos els duros en el pròxim best-seller anglosaxó o espanyol.