El llengut Alfonso Guerra ha estat el darrer tòtem de la Transacció en titllar de nazi a un president de la Generalitat. Guerra, però, no tan sols creu que el president Torra és un monstre abominable. Per a l’etern diputat, Catalunya mateixa és horripilant per tal com està convençut que les seves escoles duen 40 anys controlades per rufians, que TV3 és fastigosament sectària, Trapero un traïdor i Puigdemont un tarat.

Tot plegat, el dirigent socialista creu que els catalans no es mereixen ni una set d’aigua fins al punt que no fa gaire va proposar que per tal d’evitar que aquests se’n poguessin beneficiar de qualsevol concessió, es reformés l’Estat, això és, s’estrenyessin més les reixes de l’enorme gàbia en què s’ha convertit Espanya.  

Quan Guerra diu que Torra és un nazi, està posant al descobert, descarnadament, la merdosa qualitat del seu ADN democràtic. L’odi l’encega.

Com sigui, l’insult, la perversa estratègia de desacreditació del contrari que el justifica, no té res d’original. Els darrers anys, una nodrida fauna de polítics rabiosament nacionalistes s’han cansat de comparar la Generalitat amb un govern nazi,  als sobiranistes en nazis.  

Un dels pares espirituals de Ciudadanos, Francisco Caja, membre de Convivencia Cívica Catalana, n’ha estat, per cert, un dels propagadors més assenyalats de la idea de la preeminència d’un catalanisme de tall racista amb vincles ideològics amb el nazisme. Caja ha defensat que el nacionalisme català és una “doctrina racial” que va començar a desenvolupar-se als anys trenta a partir de discursos d’exaltació de la raça. Per a aquest tipus excessiu, els catalans, tots, no només els nacionalistes, se senten membres d’una raça a part. Fet i fotut, si aquests no fan bandera del seu racisme és perquè saben que és un terme desacreditat. Per a Caja, els catalans potser són nazis com a poc des dels temps de Guifré el Pilós.

Les creences del convivencial Caja no són gens estranyes en una Espanya que ha normalitzat la catalanofòbia disfressant-la de constitucionalisme, de legítim combat de la democràcia contra el mal.  

L’exalcalde d’A Corunya i exambaixador espanyol al Vaticà, el socialista Francisco Vázquez, va assegurar en una ocasió que no hi havia cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un xiquet català castigat per parlar castellà en el pati. Vázquez fins i tot va igualar l’escola catalana amb una presó manada per una colla de racistes i de titllar la política lingüística de la Generalitat de nacionalsocialista i d’inconstitucional. Com un ultracatòlic reaccionari i jacobí com aquest va poder representar un partit en teoria d’esquerres com el PSOE?.

L’altre dia, El País, publicava un insidiós article contra Torra signat per l’historiador Juan Francisco Fuentes, Las amistades del Lepen catalán. L’excusa, unes referències cultes del president als germans Badia amb el teló de fons de la moció de censura de Sánchez contra Rajoy.  El cas és que Fuentes mirava de vincular el nacionalisme català  i basc amb el nazisme i el nazisme amb l’actual president de la Generalitat a partir d’uns fets històrics ben anecdòtics.

“El secretario general del PSOE”, va escriure, “se acaba de convertir en presidente del Gobierno y lo ha hecho gracias a los votos de partidos que llevan el supremacismo y la hispanofobia en su ADN. Entre ellos se encuentra el PNV, cuyo fundador, Sabino Arana (tiene calle en Barcelona), fue pródigo en declaraciones racistas y antiespañolas —“los maketos: esos son nuestros moros”. No en vano, los autores del memorándum de Nosaltres Sols! reservaban a “nuestros hermanos de Euskadi” un papel relevante en ese gran proyecto supremacista que buscaba el aval del III Reich. Nada tiene de particular que Quim Torra coloque a sus amistades peligrosas en el panteón de hombres ilustres del nacionalismo catalán. Resulta inquietante en cambio que el líder del PSOE llegue al poder aupado por una comparsa política muy alejada de lo que por sus ideales y su pasado debe representar el socialismo español”.

L’acarnissament de Fuentes és ridícul i les omissions escandaloses, un insult a la intel·ligència, una immoralitat... Companys detingut per la Gestapo i afusellat per Franco, milers de catalanistes morts combatent el franquisme, el nazisme, assassinats a Mathausen... Val a dir que el taronja Jordi Cañas va celebrar la publicació de la peça a twitter tan efusivament que algú no va poder aguantar-se la piulada: en realitat, Franco es va entrevistar en Hendaia no amb Hitler, sinó amb Francesc Macià disfressat de Führer.  

Gairebé no hi hagut un sol dirigent polític espanyol de la primera línia que en alguna ocasió no hagi pogut evitar la temptació de comparar el nazisme amb el sobiranisme català. De fet, els exemples són tan nombrosos que no cabrien ni un miler de pàgines.  

Darrerament, ha retornat amb força el concepte supremacista per a desacreditar el sobiranisme. Arrimadas, de qui no se li coneix ni una sola idea bona per a Catalunya, n’és una de les que més n’abusa. En el fons, usa el mateix insult que Guerra només que de forma eufemística potser per no perdre en eficàcia o qui sap si per no espantar els seguidors més moderats.

A Espanya, on 40 anys de franquisme s’han acabant normalitzant per una democràcia exitosament empeltada amb l’antic règim, aquest nivell de violència retòrica irresponsable, socialment no està sancionat. Només és una de les moltes anomalies d’una democràcia d’ínfima qualitat.

El 2013 la Comissió Europea va advertir seriosament Espanya de la banalització del nazisme després d’una denúncia dels eurodiputats catalans per la participació de la delegada del Gobierno, María de los Llanos de Luna, en un homenatge a la División Azul, per l’emissió d’un reportatge de TeleMadrid en què s’equiparava el llavors president Mas amb Hitler i Stalin i per la comparació feta pel director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, del mosaic d’estelades del Camp Nou amb l’estadi de Berlín dels Jocs Olímpics de 1936.

Un dels eurodiputats que signava aquella denuncia era Raül Romeva, avui empresonat a Estremera per defensar la democràcia.