Fa gairebé un any que convivim amb una pandèmia mundial. En aquest any hem fet front a moltes, moltíssimes, situacions dramàtiques. Els primers casos, els aïllaments, els confinaments, l'estat d'alarma, les UCI col·lapsades, les morts, les residències, els ERO, els ERTO, la manca de material sanitari, d'EPI, els problemes amb els rastrejadors, els policies de balcó i els professionals exhausts, els desnonaments, l'increment en la violència de gènere, en els trastorns d'ansietat, els comerços que baixen la persiana, bars i restaurants que ara obren i ara tanquen i obren i tanquen, la virtualitat a l'educació, a les universitats, les ciberreunions, les cibertrobades familiars, el tancament de la cultura, dels caus i esplais, limitació de les trobades, de les festes majors. Hem limitat les nostres vides per contenir les morts.

Això té conseqüències emocionals, per a tothom. Hem sentit emocions que no ens han estat agradables. Dolor, frustració, ràbia, impotència, inseguretat, incertesa, angoixa. Cada persona ha viscut unes situacions diferents, totes difícils. Cadascú ha viscut més unes emocions o altres. I totes les persones necessitem espais, moments i vies per deixar fluir aquestes emocions. Expressar-les, alliberar-les o canalitzar-les, sigui parlant-ne, esbargint-nos o extenuant-nos. Fins i tot els més forts, estables, ho necessiten. Tothom ho necessita. Plorar i riure i sentir i viure. És necessari recuperar i mantenir la vida.

Les situacions, les emocions que hem viscut uns i altres no són comparables. Per què hi ha qui vol fer un rànquing de qui ha patit més, o de qui ho ha passat pitjor? No té cap mena de sentit, fer això. Totes les persones hem patit i seguim patint a conseqüència de la pandèmia. Durant aquest any de restriccions, de límits a la nostra llibertat individual, sembla que la manera més senzilla de canalitzar les nostres emocions i pensaments hagi estat el fet de rajar. Rajar és un exercici comunicatiu consistent en fer crítiques que no són ni assertives ni constructives, amb voluntat de ferir. Rajar és un exercici col·lectiu quan el fem cara a cara, ragem amb algú, ragem d'algú. Rajar és individual quan ho fem a xarxes socials com Twitter. És expressar una opinió contrària, però llençant merda que se'n diu en català normatiu. Realment, rajar serveix per desfogar-nos, per treure tot allò que pensem. Però, és aquesta la millor manera per resoldre els problemes?

Gestionar una pandèmia no és una tasca senzilla. I menys una causada per un virus nou. La gestió de la Covid-19 ha implicat formar i coordinar una gran quantitat de persones, manejar un pressupost brutal i mobilitzar tots els recursos disponibles. Accelerar tràmits, innovar en les formes, adaptar-se a centenars de situacions i escenaris que no s'havien contemplat. I tot això, simultàniament i de manera urgent. És clar que es cometen errors! Davant d'això, set milions i mig de persones que ens creiem capaces de fer-ho millor que els polítics, els de salut pública o els sanitaris. És clar, probablement, cadascú de nosaltres faria millor unes coses, però segur que cometria uns altres errors. Som set milions i mig que ragem de la darrera decisió, i de com ens afecta particularment i som incapaços d'obrir la mirada en pro del col·lectiu.

El principal valor que té la nostra societat actual és la llibertat individual, entesa com no tenir límit en allò que volem fer, quan vulguem fer-ho. Cadascú prioritza i reivindica allò que més l'afecta, en primera persona. Donem molta importància a poder decidir, volem creure'ns lliures. La Covid-19 ens ha plantejat una dicotomia important. No, no és economia o salut, perquè les polítiques econòmiques, la distribució de la riquesa, l'accés a un lloc de treball de qualitat i la tinença d'habitatge són claus per a la salut. La dicotomia que aquesta pandèmia ens planteja és individualisme o col·lectivitat. Allò que és privat contra allò que és públic. Prioritzar-se a si mateix o comprensió, solidaritat i empatia.

Com que no ens agrada que ens limitin "els nostres drets i llibertats", durant aquesta pandèmia hem saltat sistemàticament les restriccions. Certament, al principi, quan l'estat d'alarma no ho fèiem tan descaradament, ja que teníem massa por a multes o represàlies, o estàvem més conscienciats, o ens sentíem fatal quan ens saltàvem alguna restricció, o el que fos. Però en la situació actual, poques persones poden dir que no han infringit cap restricció i que segueixen totes les recomanacions al peu de la lletra. Hi ha qui ho ha tingut molt, molt complicat per seguir-les, com els infants que es van haver de confinar en pisos petits, sense balcons ni terrasses.

Però en molts altres casos hem decidit anar a segones residències, hem sopat més dels que podíem i hem apurat amb el toc de queda. Són petites decisions individuals, certament. Tanmateix, després ragem de les decisions polítiques d'endurir les restriccions, de la mala gestió quan pugen els casos. Som ràpids en trobar culpables externs i ens costa reconèixer els nostres propis errors. De contradiccions tothom en té, també, sí, i no són senzilles. Diuen que menys de cinc contradiccions són dogmatisme, però en els temps que corren potser més de cinc són tenir una mica de barra.

És evident que els poders públics i les polítiques que es despleguen necessiten control ciutadà, esperit crític, seguiment i fiscalització. Sobretot en temps de pandèmia, i tant! Cal una oposició ferma que qüestioni si les polítiques que es despleguen responen a criteris d'equitat o territorialitat. I és imprescindible la participació i la implicació ciutadana en la presa de decisions. Tanmateix, la crítica és inherent a la responsabilitat col·lectiva, també en allò emocional. La crítica ha de ser en primer terme assertiva i amb finalitat constructiva. No s'hi val, rajar per rajar. Fa mal. I tampoc s'hi val creure's millor que la resta. Dol.

S'acosta la campanya electoral, i coincidirà amb el període de vacunació. Ara mateix, rajar ja ens està ferint com a societat. I les campanyes són dures i agressives. El que menys necessitem és fer-nos més ferida. La nostra salut emocional no suportarà una campanya de retrets. Necessitem crítica, sí, molta. És el moment de plantejar alternatives de gestió, de fer bullir l'olla per veure com en sortim, d'aquesta. Sobretot, és l'hora de mirar pel bé comú.