Les historietes de la mili encara ressonen a les sobretaules de Nadal entre els més enyorats. Com a dona del segle vint-i-u, se'm fa una mica complex empatitzar amb la disciplina i la falta de privacitat dels qui dormien en lliteres i es feien trastades com a forma de benvinguda. Però la setmana passada em vaig assabentar que a Àustria hi continua havent sis mesos de servei militar obligatori a tots els nois a partir de divuit anys, -tot i que poden canviar-lo per nou mesos de servei civil - i he hagut de reflexionar sobre si nosaltres també hauríem de tenir-ne un.

Österreich és un país centreeuropeu neutral, el que significa que constitucionalment no poden unir-se a cap aliança milita. Tampoc permeten que cap base militar estrangera s’estableixi al territori. Per això han de mantenir la capacitat de mobilitzar a la població, i suposo que també els serveix per mantenir l’aclamada disciplina austríaca, el bon tracte i el protocol.
 
Tot i que la majoria fan el servei a casa, cada any n’envien uns centenars a l’estranger a fer el servei civil. Ahir m'explicava un jove a qui van enviar al Senegal que el sistema de salut se sosté gràcies als militars als quals formen, perquè tenen dificultats en formar a prou metges, però que en haver de passar tots per una avaluació mèdica, psiquiàtrica i passar tant de temps sota la supervisió del govern, identifiquen aquells que poden complir la funció.
 
Tot això m'ha passat al Fòrum Alpbach, un espai de trobada, formació i discussió al poble amb les flors més boniques d'Àustria, on he tornat aquest any com a assistent del seminari de lideratge militar, fent fotocòpies per un grup de cadets austríacs. He de reconèixer que m'he deixat consentir pels cadets. Em portaven amunt i avall amb cotxe, i es quedaven amb mi a les festes, tornant-me al meu allotjament perquè no hagués de caminar. I entre entrenament i festa, els vaig voler preguntar què és el que més els agradava de ser a l'exèrcit, tot fent-los saber que Catalunya és un país antimilitarista.
 
- Saber que el meu treball es basa a protegir un bé tan important com la democràcia, va respondre'm el més guapo.
 
- Jo crec que la unitat. El saber que, tot i que algú d'ells no em caigui particularment bé, faria el que fos per ell, va dir-me el capità.
 
No puc negar que estava fascinada pel desplegament de poder alhora que tenien converses sobre feminismes i assentien divertits a la meva crítica a l'Europa neocolonial. Suposo que per això em vaig apressar a respondre que necessitem dur aquests valors a la societat.
 
El valor del servei i la consciència col·lectiva haurien de ser un objectiu general de la nostra societat. Hauríem d'estar preparats i preparades per formar grups de treball ciutadans amb estructura i disciplina en cas de desastre natural, per assegurar que les nostres ciutats són netes o, Déu nos guard, en cas de guerra. Vivim, cada dia més, en una societat polaritzada, i per créixer com a país i Estat, per posar fi a les desigualtats, per protegir el planeta, per assegurar que la humanitat destapa el seu màxim potencial, ens cal cohesió i unitat.
 
Recordo que per l'1 d'octubre jo estudiava a Madrid, però vaig voler dur-me a un grup d'amigues perquè veiessin la unitat i la germanor al sobiranisme. No ho van poder veure, per desgràcia, però crec que aquest sentiment d'unitat, de connectar la mirada i somriure durant la diada, aquesta és la germanor que cal construir a tota la societat. Entre catalans i amb els altres pobles d'Espanya i Europa, potser per començar, però que hauria de ser un objectiu – molt, molt a llarg termini – de la societat internacional.
 
Per això em pregunto si no té sentit que instaurem un servei civil obligatori, per dones i homes complerts els divuit anys. Sis mesos subvencionats de treball a una ONG, i potser inclús, entrenament físic intensiu –sense armes– però per estar preparats per qualsevol esdeveniment que ens puguin dur els canvis geopolítics internacionals.