Sovint es considera que els periodistes som simples missatgers, notaris del que passa al nostre voltant, immunes a les tensions i els drames que ens toca presenciar i explicar. Però no és així. Conec molts professionals que durant els dies previs i posteriors a l'1-O van viure autèntics maldecaps vitals.

Per una banda, els era impossible allunyar-se emocionalment de tot el que implicava aquelles setmanes estar al peu del canó. Es confessaven colpits pels missatges que havien de traslladar als lectors, a les audiències o als espectadors. Indignats per les càrregues i la repressió policial. També estaven cansats per la saturació d'informació i rebentats per les hores i hores que van haver de treballar. Però havien de mantenir el to, la calma i la temprança. A casa seva, van arribar a demanar que, si us plau, no es parlés de tot el que estava succeint i –sobretot! – que s'evités posar els informatius de ràdio o televisió durant els àpats per evitar el col·lapse emocional. Però malgrat tot, van complir. Malauradament, sembla que la història es torna a repetir aquests dies de tanta tensió després d'aquesta desproporcionada sentència.

Però fem una cosa: no ens mirem el melic, fugim de corporativismes. Recupero només dues notícies que hem conegut aquest octubre, prou diferents per motivar-nos a mirar més enllà i explicar més coses que amoïnen els ciutadans. La primera fa referència als desnonaments i ha passat força desapercebuda: Catalunya continua ostentant el dubtós honor de ser la comunitat campiona en aquesta matèria. Cada dia, de mitjana i per ordre judicial, 40 famílies s'expulsen del lloc on viuen. La gran majoria —fins a 2.200 famílies l'últim trimestre— perquè no poden assumir els lloguers desorbitats que es fan pagar, especialment, a Barcelona.

Una altra realitat, lligada amb aquesta: en els últims 10 anys s'han duplicat els pacients adolescents que arriben al complex sanitari Benito Menni, l'antic psiquiàtric de Sant Boi. La crisi salvatge que han patit aquests joves, els drames que han viscut a casa seva amb uns pares que han passat de classe mitjana a classe paupèrrima i les miserables perspectives laborals, han multiplicat els trastorns psicòtics i de conducta. Només són adolescents d'entre 12 i 18 anys que, aquí a Catalunya, miren endavant i veuen un panorama descoratjador.

Encara que sigui nedar una mica a contracorrent, contra les onades d'informació política i judicial que aquests últims anys piquen i repiquen contra els dics de l'opinió pública, val la pena no perdre de vista aquests elements que condicionen el nostre present i, si no s'afronta adequadament, també el nostre futur.