S'ha posat molt en circulació el mot "negacionista", que és lleig en ell mateix, i més si s'aplica per prendre posició davant una desgràcia col·lectiva, negant-ne l'existència o fins declarant que és quelcom inventat. Els lectors que, si voleu amb caràcter lleu -i ni cal dir que més els que han estat llargament allitats als hospitals, o a l'UCI–, hagin rebut les mossegades del virus, o perdut un familiar, es doldran que hi hagi encara algú que minimitzi o fins negui quelcom tan evident, abastador, mundial.

Un metge, amb els senyals de la fatiga a les faccions, i amb una veu carregada d'enuig deia, a la ràdio: "Els qui neguen que Covid-19 és una realitat els portaria a veure a l'UCI l'agonia permanent d'un pacient carregat de tubs i amb respiració assistida, voltat dia i nit de sanitaris amatents als aparells de mesura, botelles d'oxigen i pantalles".

Quins mecanismes operen per determinar una persona a sortir a manifestar-se en contra de la veritat? Pot molt ben ser que la persona en qüestió tingui problemes econòmics, greus i tot, a conseqüència de les mesures que els governants, assessorats per autoritats sanitàries, s'han vist obligats a prendre; que protesti contra les mesures, que pressioni per aconseguir compensacions, hi té tot el dret, però que, tot negant rodonament l'existència del virus, es tregui la mascareta i la llenci, com el populista Trump, no.

Hi ha o no hi ha una brutal pandèmia amb centenars de milers de morts a Europa, milions al món? Hi ha o no centenars de científics a desenes de laboratoris de qualitat buscant d'enllestir damunt el mapa mundi una o diverses vacunes? "Que no"-diuen-", això és una grip, això s'ho van inventar els orientals, no cal mascareta, ens podem abraçar i barrejar l'alè amb el veí. Que no, que no!" Són negacionistes.

Manifestar-se contra les clausures i els confinaments i demanar compensacions se sol mantenir dins unes formes enèrgiques, extremadament irades, però no destructives. Quan aquests manifestants s'han deixat sentir i es retiren, sorgeixen de les seves cues uns escamots entrenats per al desordre i l'avalot, purs destructors de tot, que acudeixen a l'escena de la protesta i que, amb crits inintel·ligibles i, sobretot, amb gestos salvatges, bolquen mobiliari públic, l'incendien i en nom de la llibertat apedreguen els cotxes policials i celebren com un salvatge orgasme l'impacte d'una pedra sobre un aparador, un agent de policia o un periodista. I aprofiten l'esvoranc al comerç per buidar-lo.

Aquests encaputxats s'han infiltrat a la manifestació, són inexplicables, no podem entendre que existeixin si no és que siguin fruit d'una acràcia pertinaç, generadora d'un 'No' total, o que obeeixin consignes desestabilitzadores, cosa ben planera si tan fàcilment s'afegeixen a concentracions de protesta i en treuen profit. No hi ha manera d'aïllar-los sobre el terreny? Són tan malèvols com malastrucs: no els importa només fer mal a les autoritats, al sistema, sinó a més a més fer-nos-en també a nosaltres, ciutadans corrents, que igualment rebem les conseqüències de les restriccions, però que, carregats de pacient responsabilitat, ens rentem repetidament, portem careta, respectem les distàncies i fem cua. I si anem a protestar ho fem sense rompre vidres. Neguen la pesta. ELLS són la pesta.