Des que va esclatar la pandèmia a la Xina a finals del 2019, el món s'assembla als típics deu minuts de pròleg que serveixen per introduir una pel·lícula postapocalíptica: aparició d'un virus que deixa milions de morts arreu del planeta, activitat econòmica aturada, cadena de subministraments bloquejada, carrers buits, gent amb mascareta, inici d'una guerra a Ucraïna amb una potència nuclear involucrada, inflació desbocada, subministrament energètic en qüestió, amenaça de crisi alimentària i emergència climàtica latent. Un còctel d'elements que encadena contratemps i que anticipa una tardor complexa. La incertesa no s'ha dissipat mai des de la crisi financera del 2008, però ara, amb una ciutadania empobrida pels efectes de la inflació i encara tocada per les conseqüències econòmiques -i socials- de la pandèmia, afegeix malestar.

Els governs han de resoldre múltiples problemes al mateix temps, perquè es mescla allò que és important amb allò que és urgent. I no hi ha cap carpeta que combini de manera tan precisa aquests dos elements com la crisi climàtica. En aquestes coordenades s'entén el pla de la Moncloa per estalviar energia, pensat per complir amb les exigències europees davant l'amenaça d'una crisi de subministrament derivada de la guerra a Ucraïna -Rússia continua disposant de la carta, presumiblement guanyadora, de tancar la clau del gas- però que també es presenta com un canvi de tendència per modificar els hàbits de consum. El problema, en certa manera, no són les mesures concretes, sinó que no s'hagin aplicat fins ara: per què les llums dels aparadors estan obertes a la nit? Per què els edificis públics estan sempre il·luminats? Per què entrar al metro és, sovint, equivalent a congelar-se? Com és que als centrtredes comercials hi ha portes obertes -o botigues sense portes- amb aires condicionats ple rendiment?

El sentit comú indica que les mesures aprovades no van desencaminades si es vol generar un clima favorable al canvi d'hàbits i a la conscienciació. Criticar-les, com ha fet Isabel Díaz Ayuso, només serveix per aparèixer com qui posa traves a les evidències palmàries, una circumstància que tendeix a ser grotesca. Fins i tot el PP, que en el fons no deixa de ser una maquinària interessada en guanyar les eleccions sense incórrer en més estridències de les necessàries -ETA, Catalunya, el català-, l'ha deixat un punt sola. No s'ha d'oblidar, en aquest sentit, que fa només deu dies era Alberto Núñez Feijóo qui demanava regular la temperatura de l'aire condicionat. La fórmula Ayuso ha funcionat fins ara de manera molt efectiva com a mur de resposta a totes les propostes del govern de Pedro Sánchez, però d'aquí a caure en la caricatura hi ha una línia molt fina.

El problema és que, des del  punt de vista argumental del PP més -falsament- liberal, hi ha una certesa: sovint s'intenta carregar el mort de l'emergència climàtica sobre empreses i ciutadans la rellevància dels quals des del punt de vista ambiental és reduïda. És legitim preguntar-se si valen la pena esforços estrictament individuals si no es redueix la presència de creuers al Port de Barcelona, o si continuen havent-hi trajectes en avió que no superen la mitja hora i tenen una petjada ecològica a anys llum del que qualsevol individu generarà al llarg de tota la seva vida. Els petits gestos són poderosos, però encara ho són més els grans, perquè tenen un caràcter exemplaritzant. S'ha de descarbonitzar el transport, per descomptat, però continua havent-hi gent -més de la que l'administració està disposada a acceptar- que necessita el cotxe per treballar, i que potser no té els diners necessaris per canviar-se'l ara mateix. I, si el transport públic funcionés com un rellotge, el factor de comoditat del vehicle privat passaria a ser uan variable menor en la presa de decisions.

Volen els governs donar exemple? Plaques solars a cada edifici públic, parcs d'aerogeneradors allà on fa més vent -les inclemències paisatgístiques són reversibles, també a l'Empordà-, bonificació de les renovables i sentit comú. La transició no es farà en el curt termini i, en aquest temps, potser caldrà mantenir obertes les nuclears, que aporten més del 75% de l'electricitat que es consumeix a Catalunya, per exemple. I, per descomptat, modular el termostat quan sigui necessari. No és normal passar fred a la feina a l'estiu, com tampoc ho és voler anar tot el dia en samarreta a l'interior quan és l'hivern. Tampoc ho és passejar per la ciutat de nit i veure els aparadors il·luminats com si fos de dia. Res descabellat, per més que els amants sobrevinguts del txuletón, els Phoskitos i -curiós gir de guió- les corbates omplin la xarxa de laments. Perquè la malaltia sempre és pitjor que el remei, també quan es tracta de l'emergència climàtica.