Aviat, se suposa que el 13 de setembre, tornarà a reunir-se la mal anomenada taula de diàleg entre el govern espanyol i el català. I dic mal anomenada perquè és una taula de negociació. Entenc que els creadors de marcs mentals aplaudeixin amb les orelles, perquè tothom parla de diàleg i gairebé ningú de negociació. I això a qui beneficia?Claríssimament, al govern espanyol i als independentistes cinc estrelles. Els primers, perquè negociació implica reconèixer la identitat de l'altre, sobretot, quan ja has reconegut que entre Espanya i Catalunya hi ha un conflicte polític. Els segons, perquè no és la seva estratègia. I quina és la seva estratègia? No se sap. Bé, sí, que se sap: l'embat. I què és l'embat: no se sap.

I és de negociació, també, perquè, com tothom hauria de saber, en la voluntat de resoldre un conflicte hi ha tres fases: diàleg, negociació i, com és obvi, acords o no. Ja fa temps que hi ha diàleg o és que ERC i Junts voten al Congrés a les palpentes? Per tant, el que començarà el dia 13 és una taula de negociació que, al meu entendre, després dels conseqüents prolegòmens, diàleg, si es vol, hauria d'entrar en matèria aviat.

Es fa molta literatura d'aquesta represa de la negociació entre els uns i els altres. Els de Junts, per exemple, ja la donen per fracassada i, on tenen micròfon, fan crides al no-res, és a dir, als jocs florals de la unilateralitat. És, senzillament, continuar enganyant i mentint per erosionar ERC que, al cap i a la fi, és el que avui més els preocupa: recuperar la presidència de la Generalitat. Si algú pensa que és la independència, doncs, que Santa Llúcia o el sant o santa que correspongui els conservi la vista i el senderi.

La CUP, evidentment, tampoc no la veu amb massa optimisme. Així les coses, el dia 13 se sortirà al camp amb més de mig equip que ja té o vol tenir interioritzat que es perdrà i/o que s'estimen més que es perdi, no fos cas que els republicans aconseguissin alguna cosa positiva que els permetés presidir més anys la Generalitat.

No sé què deu pensar l'altra part de la taula. Van a jugar un partit amb un "equip" profundament dividit. És a dir, que, com deia Helenio Herrera, ja sembla que hagin guanyat abans de baixar de l'autocar. Continua imposant-se el "com pitjor, millor" que dicta Waterloo. És, senzillament, un error.

Aquest 27 d'agost, Politico.eu va publicar una entrevista molt interessat a Alister Jack, el ministre per Escòcia del govern de Boris Johnson. Jack diu, entre altres coses, això: "Si veiés que de forma constant el 60% desitgés un referèndum, no la independència, sinó la celebració d'un referèndum, i això es mantingués durant un període de temps raonablement llarg, aleshores, jo reconeixeria que hi ha una voluntat de fer un referèndum". És a dir, per fer-ho més curt encara: a Escòcia, hi haurà un segon referèndum si té el 60% de suport de l'electorat de forma sostinguda.

No cal llegir gaire per veure que Alister Jack, sense saber-ho, evidentment, reforça el que Oriol Junqueras i Marta Rovira defensen i expliquen cada vegada que poden: "Ser més i més forts". Ara, preguntem-nos com es pot aconseguir això: governant i negociant bé o amb els jocs florals del realisme màgic?