Ja fa més de tres mesos de les eleccions generals del 23-J i seguim immersos en negociacions encara de final dubtós sobre la investidura d’un candidat a la presidència del govern espanyol. Aquesta situació d’incertesa ens demostra, un cop més, la feble cultura pactista que hi ha en els principals partits espanyols, que només arriben a grans acords amb altres formacions polítiques com a últim recurs i en situacions límit, i no sempre volen fer-ho. El maniqueisme i la política en blanc i negre és allò que guia els partits espanyols quan preveuen escenaris de negociació. I si en l’equació negociadora, com passa ara, hi ha alguna cosa que fa olor de catalanisme, el rebuig augmenta exponencialment.

L’actual negociació per a la investidura de Pedro Sánchez és, probablement, una de les negociacions polítiques en què més s’ha imposat la consigna del silenci, sobretot per part de Junts, que, a més, té un únic interlocutor, el president Puigdemont. El silenci sempre va bé per encarrilar qualsevol pacte, però és especialment recomanable quan es tracta d’afrontar situacions difícils i molt conflictives, i no hem d’oblidar que encara estem en un context de greu repressió política i judicial contra la dissidència independentista. Amb el silenci s’eviten filtracions interessades, deduccions esbiaixades, reaccions enfurismades a comunicats malèvols i especulacions malintencionades basades en falses declaracions dels interlocutors.

La pràctica del silenci en una negociació política molt complicada té també alguns perills que cal advertir. El silenci posa sovint nerviosos aquells que tenen actituds negociadores molt arrogants, i el nerviosisme no ajuda a generar un espai de reflexió i de diàleg. El silenci pot provocar una allau de rumors, sobretot en societats, com l’espanyola, que s’alimenten constantment del rum-rum i de les fake news. El silenci dona vida als bocamolls, a aquells que tot ho xerren dient que saben de què parlen perquè presumeixen de tenir bones fonts d’informació. El silenci és enemic dels mitjans de comunicació assedegats de falòrnies i que miren d’influir-nos i ensarronar-nos amb informacions basades en el no-res. El silenci també genera molta pressió a aquells que el practiquen. No només perquè se senten interpel·lats després de veure, llegir i escoltar les barbaritats que es diuen en el seu nom, sinó també perquè l’evolució de la mateixa negociació fa que cada vegada sigui més difícil delimitar els receptors de les demandes exigides per arribar a un acord. El silenci demana estar envoltat de persones de la màxima confiança que preservin la discreció.

És excepcional que amb tanta pressió social i mediàtica, el silenci encara s’imposi en aquesta negociació d’investidura. Mentre que alguns interlocutors ja han avançat el vot favorable i les seves justificacions, altres segueixen circumspectes i no volen donar cap pista sobre el contingut de les converses. El pas del temps, que és un factor clau en tota negociació, tampoc facilita un comportament prudent i moderat en la comunicació. A mesura que van passant els dies, l’adopció del laconisme genera més incomoditat i impaciència a aquells que viuen del safareig polític i de la incontinència especulativa. Perseverar en el mutisme i la introspecció en un context de loquacitat excessiva, de batussa dialèctica i d’addicció a la xerrameca banal és realment meritori, sobretot si es fa per compromís a una manera de fer assenyada i per fer pedagogia de la bona negociació.

El silenci en l’alta negociació política no s’ha d’interpretar com a debilitat, sinó com a fermesa en l’objectiu d’arribar a un bon acord. El silenci polític tampoc cal entendre’l com a assentiment de propostes que tenen ressò als mitjans, sinó com a voluntat de prendre’s seriosament un procediment per arribar a pactes de transcendència històrica. El silenci no s’ha de percebre com una estranya actitud de voler-se aïllar, sinó com un comportament respectuós i responsable per garantir una negociació basada en la confiança i no pas en un torcebraç de declaracions entre uns i altres. El silenci no ha de tenir, en definitiva, una lectura negativa. Al contrari, el silenci suscita l’escolta, tan necessària en el diàleg polític. Tots hauríem de convenir que les negociacions polítiques més profundes haurien de ser sempre les més silencioses.