El que va dir -i el que va obviar- Carles Puigdemont en el discurs d'aquest dimarts a Brussel·les ajuda a cartografiar com poden ser les pròximes setmanes. De l'anàlisi detinguda de les paraules triades per fixar les condicions prèvies a la negociació d'una eventual investidura de Pedro Sánchez -un discurs hàbil- n'emana la conclusió que l'expresident de la Generalitat no té cap intenció d'estripar les cartes. Al contrari, vol treure rendiment al comodí que li ha concedit l'aritmètica parlamentària sorgida del 23-J, en un moment de reculada electoral de l'independentisme i de dificultats en la lluita judicial a Europa. 

Puigdemont va ser exigent amb les propostes inicials al PSOE -llei d'amnistia i mecanisme de mediació i validació-, i també va picar l'ullet a la pròpia parròquia en les horès prèvies a la Diada, sense necessitat de comprometre la nova posició avantatjosa amb la demanda del referèndum. Va mostrar, doncs, voluntat de negociar. És la lectura en la qual es vol instal·lar la Moncloa, també Sumar, l'actor que fins ara ha fet més per rehabilitar en públic el líder moral de Junts.

A Puigdemont se l'ha d'interpretar sense desatendre el context. I el context són sis anys fora de Catalunya, la persecució incessant de l'aparell judicial de l'Estat, i el perill permanent de perdre influència i desaparèixer dels focus, condicionat per la batalla judicial i el pes electoral del seu partit. Jaume Asens, per exemple, l'ha sabut llegir en aquest lustre llarg d'exili. Ha comprès que per negociar amb Waterloo primer calia legitimar l'interlocutor encara que fos fent concessions en públic i per avançat -la fotografia amb Yolanda Díaz al Parlament Europeu-, una restitució política que no és menor per a Puigdemont. 

Com pesa també en les prioritats de l'expresident l'assumpció d'un diagnòstic compartit sobre l'existència del conflicte polític, tractat en la llarga reunió de dilluns amb la vicepresidenta espanyola. La renovada voluntat de la part espanyola -encara que sigui per necessitat- de posar el comptador a zero després del procés parteix, necessàriament, d'afinar en el còmput de greuges. I la desjudicialització és un pas imprescindible per articular suports. Ho va defensar ERC a la taula de diàleg, amb acords de gestació lenta amb Sánchez, i Junts també ho reclama ara com a condició indispensable per negociar amb el socialisme espanyol.     

Puigdemont ha començat el camí fent equilibris. Li diu al PSOE que es mogui si vol un pacte -acceptant que l'autodeterminació no és una condició prèvia però serà un element de discussió de la legislatura- i, alhora, prova de no defraudar els independentistes que acumulen decepcions des del 2017. Si cal, amb pirotècnia discursiva, com les referència al 1714 i la necessitat de teixir un "acord històric" sense precedents en els últims tres segles. El líder de Junts -el partit li ha cedit tot el protagonisme- ha fixat les coordenades per a un acord, però també ha començat a bastir el relat per justificar-lo.

Perquè a la Moncloa i a Waterloo saben que el pacte, si acaba existint, implicarà cessions substancials de les dues parts. Per part del PSOE, fent una interpretació més possibilista de la Constitució davant el plet català -la redacció d'una llei d'amnistia implica complexitat, per exemple, per definir-ne el perímetre- i, també de Junts, reinterpretant la "confrontació intel·ligent", ara amb la petició del referèndum somnolent. Serà important el contingut de l'entesa, però també com s'explica. Amb un element afegit amb pes en la política catalana: la competició entre ERC i Junts per transmetre qui rendibilitza més els vots al Congrés. La relació tòxica obre ara capítol a Madrid.