El diàleg com a virtut política és quelcom innegable, sobretot després d'anys de bloqueig i de negativa a seure's al voltant d'una taula per parlar de les posicions de cadascú, sense renúncies prèvies ni condicions. L'Espanya del PP i la seva Justícia tardofranquista van transformar l'arena política en un camp de batalla on no hi havia lloc per a la paraula. 

Pedro Sánchez fa un pas que té un risc polític evident en clau espanyola. Després d'anys de vendre l'independentisme –des del PP, amb l'aquiescència del PSOE i de Ciudadanos i amb l'altaveu mediàtic a tot drap– com una mena d'ETA 2.0, és evident que la trobada amb Quim Torra tindrà una lectura negativa per a una gran part de la societat espanyola.

De la mateixa manera, Quim Torra també estarà sobre la lupa de les bases independentistes, que han de pair el fet de veure el president del país encaixar amb un dels responsables de que els ostatges i exiliats encara no siguin a casa.  

"No negociem mai amb por, però mai no tinguem por a negociar", va dir John F. Kennedy en el seu discurs inagural com a president dels EUA, sense saber encara que hauria de fer front a una de les negociacions més dures de la segona meitat del segle XX: la crisi dels míssils a Cuba. 

Aviat sabrem quin marge de maniobra tindran Sánchez i Torra. Aviat sabrem si el diàleg té espai per trobar un punt d'intersecció –amb renúncies i cessions, com en tota negociació– o si només som davant una escenificació d'ambdues parts per agafar aire i reorientar els míssils.