Qui li havia de dir als comuns que fer polítiques pròpies del PSC faria que els socialistes els arrabassessin la medalla de plata a l'alcaldia de la ciutat. Fem memòria: això de les superilles s'ho va inventar el PSC ja fa molts anys—els que vivíem a Gràcia ho sabem molt bé— i malgrat que la idea era bona, només va servir per accelerar la gentrificació del barri, perquè ni llavors ni ara aquest concepte de ciutat no ha anat mai acompanyat d'unes polítiques d'habitatge reals i efectives. Els expats, els turistes i els creuers es queden, però les paraules i les promeses se les endú el vent, com els veïns de Barcelona que continuen sent expulsats de casa seva, incapaços d'assumir els preus d'una Barcelona cara, bruta i molt menys humana del que ens ha pintat la propaganda colauista pagada amb els diners del consistori.
La inoperància de Barcelona en Comú, que ha perdut les dues darreres eleccions a la capital del país, ha aconseguit una cosa que no era gens fàcil: fer de Xavier Trias el guanyador d'aquestes eleccions. Però ja veurem què passa, que quatre dècades pràcticament ininterrompudes de governs municipals entre socialistes i expsuqueros, han deixat moltes boques àvides de pinso i un clientelisme que fa por.
Però més enllà de la capital, si una cosa ha quedat clara arreu del país amb aquests comicis, és que l'independentisme ha de seure urgentment al racó de pensar i purgar els pecats del 2017. ERC, Junts i en grau més baix també la CUP, han perdut regidors i vots respecte al 2019 i han sigut víctimes d'una abstenció que ells mateixos han ajudat a sembrar. De res ha servit durant aquests anys xutar la pilota endavant sense passar comptes amb els gestors del desastre del referèndum de l'u d'octubre, ni renovar uns lideratges que han demostrat ser absolutament caducs. La prepotència passa factura, tot i que a uns més que a d'altres: ERC, el partit que ostenta la presidència de la Generalitat, ha perdut vora 300.000 vots comparant els resultats amb les eleccions del 2019. El partit de Junqueras, que es proclama hereu de Companys, però que fa polítiques pròpies d'un aprenent de Pujol, ha passat de guanyar les darreres eleccions a Barcelona a quedar quarts al Cap i Casal i han fet el ridícul lluitant a places com Santa Coloma de Gramenet amb un Gabriel Rufián fent de gallet paracaigudista. Un avís per a navegants que, veient el panorama, dubto molt que es tingui en compte.
[noticiadiari]2/36418[/noticiadiari]
Però no només això. La frustració independentista ha deixat espai a un germen tòxic que ja fa anys que s'està coent, una extrema dreta amb estelada que fa basarda. El dia que la postfeixista i declarada admiradora de Benito Mussolini, Giorgia Meloni, guanyava les eleccions del país transalpí el passat 26 de setembre, la fins ahir única regidora d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, piulava això: "Els italians salvaran Itàlia. I els catalans salvarem Catalunya. Només és qüestió de temps...". La demolidora declaració de principis l'arrodonia amb l'emoticona de dues copes brindant, que ningú ho oblidi. Felicitats als votants i als seus blanquejadors, perquè aquest diumenge, aquesta dona que es declara admiradora de les polítiques migratòries de l'extrema dreta italiana, va guanyar les eleccions a Ripoll amb sis regidors.
No obstant això, la suma de la sopa de lletres de l'extrema dreta independentista, inflada de regidors gràcies als desmèrits de l'independentisme mainstream i sobretot, a l'alta abstenció, afortunadament continua sent tan marginal com en les darreres eleccions al Parlament. Entre uns i altres sumen 14 regidors i superen de poc els 5000 vots, una xifra molt similar a la que els usurpadors de les sigles del FNC van aconseguir en aquells comicis amb Albert Pont com a cap de llista. I això no vol dir que no ens n'hàgim de preocupar, és clar, però que ningú se'n refií d'aquells que assenyalen Ripoll mentre obliden la tromba sense precedents de Vox, que amb més de 150.000 vots han aconseguit penetrar als ajuntaments catalans amb 124 regidors. Eus ací l'èxit que ens ha deixat les polítiques de Ciutadans i el turbo espanyolisme de la tardor del 2017, que va aconseguir unir des del PSC fins als nazifeixistes de Democracia Nacional rere les pancartes de Societat Civil Catalana. Ni en els millors temps de la PxC d'Anglada —que amb les sigles de SOMI ha tornat a l'Ajuntament de Vic— els hereus de Fuerza Nueva havien aconseguit un resultat similar a Catalunya.
Però no patiu, que tot plegat només és la xocolata del lloro preveient la foto que segurament tindrem d'aquí a poques setmanes. L'anunci que Pedro Sánchez ha fet aquest mateix dilluns avançant les eleccions espanyoles pel pròxim 23 de juliol, deixa entreveure que els seus assessors només veuen una remota possibilitat per intentar evitar un futur govern de PP i Vox a la Moncloa. I pels catalans, sigui com sigui i passi el que passi, queda clar que van mal dades.