Aquests dies el debat sobre l'impost de successions i donacions al nostre país torna a estar d'actualitat. Escric aquestes línies com a resposta a l'article de n'Alexander Golovín, publicat recentment al NacióDigital, però motivat sobretot per la voluntat de defensar públicament un impost sovint impopular però necessari, com és el de successions.

Moltes persones consideren que l'impost de successions és "injust". L'autor de l'article esmentat fins i tot s'atreveix a titllar-lo de "cruel". Se'm fa difícil de jutjar la crueltat de qualsevol impost, però parlem de justícia.

Sembla raonable afirmar que una societat que es vulgui justa ha d'intentar neutralitzar allò que té a veure amb la sort i no tant amb l'esforç o les preferències de les persones. Jo vull una societat on ens cobrim les espatlles els uns als altres, teixint una xarxa de seguretat que ens protegeixi davant les adversitats sobrevingudes, permetent-nos estar tranquils, sabent que si caiem hi haurà qui ens recollirà i ens ajudarà a aixecar-nos. Aquesta mena d'assegurament social, fruit de l'acció col·lectiva vehiculada a través de l'estat, implica que aquells qui han tingut més sort, contribueixen a ajudar aquells qui no n'han tingut tanta.

Fent un raonament una mica en la línia del vel de la ignorància de Rawls, si el simple fet de nàixer en una família o una altra determina en gran mesura les oportunitats de les quals es gaudeix i el nivell de riquesa i benestar que es té, no podem parlar d'una societat justa mentre això passi. L'aleatorietat no pot ser font de justícia. Per poder parlar de justícia, el factor sort ha de ser minimitzat. L'impost de successions contribueix a reduir el rol de la sort, obligant a compartir part d'un patrimoni, rebut pel sol fet de ser fill o familiar d'algú.

Des d'aquesta òptica, l'impost de successions és dels més justos que hi pot haver. Com es pot titllar d'injust el fet de gravar una herència, una renda no guanyada per qui la rep, mentre les rendes del treball, fruit de l'esforç, o d'altres rendes vinculades a la generació de riquesa, tributen a tipus molt més alts? Quin criteri de justícia pot ser compatible amb gravar qui s'aixeca a les 7 del matí per treballar però no aquells qui obtenen béns només pels seus cognoms?

A més a més, vivim en un context amb una tendència creixent a la desigualtat, explicada en part pel paper de les herències. Sobta veure persones que diuen defensar la meritocràcia sentint-se còmodes amb tenir elits econòmiques que han heretat. El conte de fades dels self-made men del somni americà fa aigües per tot arreu.

Hi ha qui argumenta que les herències estan justificades perquè els fills tenen cura dels pares quan aquests es fan grans. I és cert que durant molt de temps, en una societat com la nostra on l'estructura familiar és central en l'organització social, aquest podia ser el cas. Tanmateix, a partir del moment en què es va decidir institucionalitzar i universalitzar el suport a les persones amb dependència i les seves famílies, aquest argument perd força. La Llei de la

Dependència ajuda a protegir patrimonis que ja no caldrà consumir per pagar les cures a les persones dependents. En aquest context pren encara més sentit un impost de successions que ajudi a finançar les prestacions per dependència, precisament gravant aquests patrimonis salvats, tal com ha escrit en diverses ocasions gent com el professor Guillem López-Casasnovas.

Les raons principals per defensar aquest impost són d'equitat. Però ja que Golovín també esmenta les suposades distorsions econòmiques que aquest tribut pot generar aturem-nos-hi un moment. El cert és que hi ha poca evidència empírica sobre canvis en el comportament de les famílies a causa de l'impost de successions. I els models teòrics són contradictoris. De la mateixa manera com es pot argumentar que podria desincentivar l'estalvi dels ascendents, hi ha sobrats motius per pensar que, sense impost, rebre l'herència redueix els incentius al treball dels descendents.

A més, amb la presència d'impost, és possible que els progenitors intentin traspassar una part de l'herència en forma de major inversió en l'educació dels fills, la qual cosa genera externalitats positives per la resta de la societat per la major inversió en capital humà.

Gairebé cap impost està lliure de generar distorsions, per això sorgeix una disjuntiva: equitat vs eficiència. En el cas que ens ocupa, les distorsions (les pèrdues d'eficiència) són incertes, contradictòries i segurament reduïdes, mentre que els guanys en equitat són molt importants. Un altre argument recurrent utilitzat pels detractors d'aquest impost és el de la suposada doble imposició que representa: "tornar a pagar pel mateix".

No hi ha doble imposició perquè el fet imposable és diferent, no es grava el patrimoni sinó la recepció de patrimoni per part dels hereus. En aquest sentit l'impost de successions és molt més just que l'impost al patrimoni, per exemple. Un error freqüent en l'argumentació dels detractors de l'impost de successions és fer el seu raonament com si qui pagués fos el titular original dels béns. Cal recordar que qui paga l'impost són els hereus, no qui ha acumulat el patrimoni. Per tant, parlar d'impost a la mort és absurd, només el paguen els vius.

En un altre ordre de coses, no deixa de sorprendre'm veure alguns independentistes utilitzant el menor nivell de pressió fiscal d'altres comunitats autònomes per criticar qualsevol pujada d'impostos a Catalunya. En què quedem, volem decidir per nosaltres mateixos o no? Dintre del poc marge de decisió en matèria tributària que té una autonomia, podem decidir sobre l'impost de successions. Em sembla legítim estar-hi en contra, però el que facin a altres indrets de l'estat no ens hauria d'importar.

Fins ara m'he centrat a parlar de l'impost de successions en abstracte, com a concepte. Per aterrar aquestes reflexions al nostre context particular acabaré amb unes pinzellades més concretes referents a Catalunya. Som un país on la majoria de gent és la propietària del seu habitatge habitual. Un país de petits propietaris, que han acumulat un petit patrimoni amb molt d'esforç i per això hi ha molt de recel envers l'impost de successions. A més, per molta gent la casa on ha crescut o la casa del poble tenen un valor sentimental més enllà del valor monetari.

Però precisament fins i tot amb la reforma recentment aprovada a Catalunya, la gran majoria de les herències no tributen, hi ha bonificació del 99% entre conjugues i per menors de 21 anys, l'habitatge habitual està bonificat fins a 500.000€, etc. En definitiva, només el paguen aquells qui reben herències molt copioses, i amb uns tipus bastant raonables. Per tant, la nostra versió de l'impost de successions és més que justa i ajuda a redistribuir una petita part de la riquesa acumulada en unes poques mans.

Finalment, voldria acabar amb una reflexió. La millor herència que rebem dels nostres pares no és el 50% d'una casa quan tenim 60 anys. L'herència de debò, la que ens marca tota la vida, i que també és una font de desigualtats a llarg termini, és la de criar-nos en una llar estable, donar-nos estímuls quan som petits, ajudar-nos a poder formar-nos, aprendre llengües i adquirir habilitats acadèmiques i socials. Aquesta és la gran herència, que per desgràcia no tothom rep en la mateixa mesura. Per això cal que fem el possible per donar oportunitats als qui no en tenen tantes i contribuir amb una part d'allò que heretem és el mínim que podem fer.