Dos quarts de vuit. La veu d'en Basté, com cada matí, m'adverteix que és hora de descobrir què hi ha de nou en el dia que es desvetlla i em retorna al món dels vius. Em llevo mentre escolto la ràdio amb l'esperança de qui, des de l'optimisme antropològic, es deleix per trencar el cercle viciós –i viciat- del debat de sempre. Però no hi ha manera: dilluns era el Paco Marhuenda fent un discurs lamentable sobre Catalunya i el franquisme; abans d'ahir era el Carlos Herrera manipulant barroerament dels dades del déficit fiscal català; ahir, Martín Ferrand insultant sense embuts el portaveu del Govern de la Generalitat, i avui, la portada de l'ABC amb una "ñ" immensa que, per ella mateixa, ja em provoca esgarrifances.

N'estic fart. Estic cansat de consumir dies i setmanes instal·lat en aquesta espiral perversa dels que, fent-se passar per notaris de l'actualitat, intoxiquen maliciosament l'opinió pública espanyola sembrant la llavor de l'odi per a tot allò que sembli – ni tan sols cal que sigui – català. Em desespera escoltar ara i adès les reaccions irades dels que, com jo, s'indignen davant d'aquests exercicis de propaganda pròpia de doctrines totalitàries. Penso, al cap i a la fi, que la vida és massa curta per deixar-la escolar per les escletxes dels debats estèrils. Per això crec que ha arribat l'hora d'actuar; l'hora que, des del seny i, sobretot, des del coratge, emprenguem l'únic camí que pot garantir el benestar individual i col·lectiu per a tota la gent del nostre país. Alguns en diuen sobirania plena; d'altres, estat propi. Per a mi és molt més simple: ras i curt, "independència!".

Hi ha qui, tractant de pervertir el debat, té la barra d'afirmar que ara no és el moment de plantejar "aquestes aventures"; que el que preocupa de veritat a la gent és tenir feina i el plat a taula; com si el fet de ser o no independents no tingués res a veure amb la renda disponible de la nostra gent; obviant que, si més no, cada any 16.400 milions d'euros se'n van de Catalunya per no tornar mai més; amagant que aquest país, malgrat la crisi, continua generant prou riquesa per a mantenir uns magnífics estàndards de qualitat de vida, i que això, ara mateix, no és possible perquè Espanya ens continua espoliant disfressada de solidaritat.

Els que ens estimem aquesta nació ho tenim molt clar. La història, les accions, les estratègies polítiques, les actituds i les xifres no admeten discussió. Per tant, la qüestió ja no és el "què" sinó el "com". Com a primera idea, crec que, aprofitant la iniciativa de la societat civil, els independentistes de totes les formacions polítiques catalanes hem d'esmicolar les fronteres i els prejudicis que tan mal ens han fet, i apostar generosament per un objectiu comú que, de tan immens, esbotza els límits de qualsevol sigla. Ho haurem de fer conscients de la dificultat d'un trajecte en el que haurem de sumar moltíssimes adhesions i que ens reclamarà entusiasme, resistència, tenacitat, comprensió i valentia. L'itinerari està traçat. Ara només cal que tots plegats ens el creguem.