Donald Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units perquè ha sabut canalitzar l'enuig dels qui se senten fora del sistema i al mateix temps tenen por de perdre l'hegemonia al país que creien seu fins fa quatre dies, i a costa del qual les elits han anat enriquint-se. Aquesta conjuntura és relativament nova a gran part d'Occident, que ha vist com el populisme i l'antiestablishment han estat capitalitzats per la dreta més que no pas per una esquerra que representava que havia de reinventar-se i créixer a través d'aquest discurs.

Però aquest escenari ja fa anys que existeix a Israel, on el primer ministre Benjamin Netanyahu ha consolidat el seu poder assenyalant la vella elit política israeliana com a culpable de tots els mals que assoten el país, sobretot en l'àmbit de la política internacional. Israel ja no és l'estat que va imaginar i fundar l'esquerra sionista asquenazi (és a dir, els jueus europeus), que en el seu moment van construir el nou estat pensant que la població israeliana sempre seria majoritàriament d'origen centreeuropeu, formada i amb un alt nivell cultural.

Israel també són els jueus sefardites i els mizrahim (provinents dels països àrabs i del nord d'Àfrica), que van ser discriminats dels centres de poder del nou estat i que resulta que es reprodueixen més que els seus compatriotes asquenazis. Netanyahu també és asquenazi, però ha demostrat una gran habilitat a l'hora de treure profit d'aquesta discriminació històrica: ha defugit pactar amb l'esquerra quan podia fer-ho i s'ha envoltat de sefardites i mizrahim que li han permès connectar amb tot allò que queda fora del cinturó Tel Aviv – Jerusalem amb més facilitat.

Bibi Netanyahu es va proposar reescriure la narrativa nacional i ho està aconseguint, també amb l'ajuda d'una xarxa de mitjans de comunicació afins que ell anomena fonts de pensament independents. Al seu entendre, l'opinió pública i publicada no es corresponien amb la realitat del país. El més important d'aquests mitjans no és altre que Israel Hayom (Israel Today), un diari gratuït propietat del nostre vell conegut Sheldon Adelson i que l'any 2010, 3 anys després del seu llançament, ja distribuïa més de 250.000 còpies.

Netanyahu no és Trump perquè, si bé tots dos han arribat al poder criticant les elits, l'israelià s'hi ha consolidat gràcies al canvi d'hegemonia que Trump veu com una amenaça, malgrat que finalment hagi estat capaç de recollir una part del vot de les minories. Caldrà veure fins on arriba aquesta política contestatària, i si l'esquerra d'arreu és capaç d'abordar allò que preocupa els qui se senten desplaçats sense tractar-los amb superioritat. De moment, l'esquerra israeliana ja fa molts anys que no se'n surt.