A mig camí del mareig i de l'excitació. Així és com se sent bona part del país des del 20 de setembre, amb violència policial inclosa, amb porres a doll i bales de goma, amb aturades generals, amb fases d'èpica i clams d'equidistància, amb detencions i registres, amb declaracions i requeriments, amb pauses i nervis, neguits i il·lusions. És així com passem de la glòria a l'infern, del "podrem" a "no serem capaços"; del tenim el futur a les mans, al dubte que tot s'ho qüestiona, inclòs el futur.

El procés és així, una cursa frenètica amb novetats cada cinc minuts, amb girs de guió inesperats, amb conquestes i amb desigs. També amb pèrdues. Això sí, ningú va dir que seria un trànsit de bufar i fer ampolles. Cal paciència i serenor en pro de la democràcia i del tarannà que ha portat al poble que va defensar urnes i vots l'1 d'octubre a ser tan digne de guanyar-se el dret a ser allò que vulgui. I cal entendre les emocions que ens ennueguen per saber digerir el relat d'una actualitat a ritme supersònic.
 
Que ni abans ho teníem a tocar ni ara està tot perdut. Per això cal relativitzar-ho tot i gaudir dels minuts que construeixen aquesta història, la nostra. Són moments de fer possibles les empreses impossibles. Ho escrivia el filòsof i matemàtic Giordano Bruno (1548-1600) a El sopar de cendra: "totes les coses de vàlua es troben en la dificultat". Al llibre relatava l'enfrontament que va tenir amb els "ignorants i pedants doctors d'Oxford", que mantenien molt ufanosament que el món era geocèntric. Sí o sí. Una espurna de saviesa indomable els va sobrepassar, malgrat que la raó cremés a la foguera.
 
La història ens demostra, que tot i les muntanyes russes de les emocions incontrolables, no existeixen empreses impossibles. Serveixi d'exemple el llegat de Bruno, que mantenia que l'important, en una cursa, era saber córrer amb dignitat fins al final. És on som: en moviment constant, aprenent que cal córrer de manera honesta, sense defallir quan van mal dades, sense creure-s'ho massa quan tot ve de cara. De res serveix acabar el camí si no hi ha hagut esforç per tocar amb els dits el desig que es perseguia. I això, companys de cursa frenètica i ciclotímica, depèn exclusivament de la nostra voluntat.