Ni de bon tros s’ha acabat el conflicte, i potser és que mantenir la tensió és el que interessa. La conselleria d’Educació vol driblar a la sentència del tribunal superior de justícia que obliga a fer el 25% de les classes en castellà a les escoles públiques de Catalunya. Curiosament no sembla interessar, ni al tribunal ni a cap dels governs, el que es pugui fer en els col·legis privats, vist que en alguns la immersió en una llengua que no és ni català ni castellà és pràcticament total. El que vol dir que la cosa no va del que interessa als nens, o com a molt, sols va del que pugui interessar als nens que freqüenten les escoles sufragades, en tot o en part, amb diner públic.

Però que el tema de la llengua és per a tothom una qüestió política ja ens ho podíem ensumar. No en va la major part dels catalanoparlants es declaren independentistes i la majoria dels castellanoparlants diuen no ser-ho. Les llengües són finestres d’identitat i no sols eines de comunicació i, per tant, és comprensible que a tothom interessi preservar la seva, més enllà de l’eventual protecció que es vulgui reconèixer a aquelles que, per la seva extensió sociolingüística, pugui entendre’s que més la necessiten.

Les maniobres normatives (llei que no arriba a temps, i insòlit decret llei amb instruccions a partir d’un qüestionari) del conseller González Cambray enfront de la sentència i la seva afirmació de ser l’únic responsable si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya entengués que s’ha incomplert la seva resolució podrien ser considerades un frau de llei, potser jurídicament resoluble adreçant-se el jutjador directament als directors dels centres per recordar-los la seva obligació enfront dels percentatges que estableix.

Però des d’una perspectiva política l’embolic continuarà, i no hi ha possibilitat de veritable respecte a la legalitat si els seus aplicadors i intèrprets no ho fan des de la lleialtat institucional, cosa que en aquest, com en tants altres temes, ja fa temps que no es dona. El que vol dir, com començava dient, que, havent augmentat la inseguretat jurídica, ni de bon tros s’ha acabat el conflicte.