És un fenomen recurrent, una mena d’acte reflex: s’anuncien eleccions i algú recupera els consells electorals que Quint Tul·li Ciceró donà al seu germà Marc, que aspirava a ser escollit cònsol. Aquestes recomanacions estan recollides al Manual per a unes eleccions i inclouen tàctiques electorals tan contrastades com fer promeses impossibles de complir, empastifar les candidatures rivals amb tanta merda com es pugui, adular descaradament a tot votant potencial, emparaular favors i compensacions a qui t’ajudi i, en general, no oblidar mai que la conducta honorable i la que fa guanyar eleccions no tenen res a veure.

No tots els consells són perversos, esclar, Quint Tul·li també fa molt d’èmfasi en la necessitat de donar esperança, de vendre un projecte. Per guanyar eleccions cal persuadir els votants que pots millorar el seu món. Si ho fas, explica, seran els teus devots seguidors. Com a mínim fins després de les eleccions, quan comencis a defraudar-los.

De seguida hi ha hagut qui ha trobat punts de coincidència entre el breviari electoral de Ciceró i la manera com ha plantejat la campanya Artur Mas. Convocar unes eleccions transvestides de plebiscit secessionista seria una manera de vendre una esperança de millora que no es realitzarà mai. Per alguns, perquè és una entelèquia –una quimera, deia aquell. Per d’altres, perquè és una cortina de fum amb la qual ocultar una gestió nefasta, la corrupció i unes retallades que busquen afavorir el sector privat i les famoses 400 famílies. Això també ho sabia Quint Tul·li: per guanyar eleccions t’has d’aliar amb els poderosos i els has de deixar clar que, malgrat tots els malgrats, ets la garantia de continuïtat en l’status quo. La tesi en la que tots els crítics coincideixen sosté que Artur Mas acabarà arxivant la transició nacional tan bon punt hagi recollit uns resultats electorals satisfactoris. És el què apuntava Roger Palà al seu (molt recomanable) article Apologia del dubte.

El problema d’aquest esquema és que té uns fonaments molt dèbils. De fet, falsos. L’historiador Michael Alexander va demostrar en un doble article publicat a Athenaeum que el Manual per a unes eleccions estava carregat d’anacronismes i suggeria que en realitat era un document escrit molts anys després de Ciceró, per burlar-se’n. Ciceró presumia de ser virtuós i algú que no hi estava d’acord va optar per deixar-li una màcula a la posteritat. I és per això que tinc seriosos dubtes que Artur Mas es pugui permetre massa fraus. Que CiU basi la seva campanya al tema nacional era més que previsible. No cal ser un expert per endevinar que la iniciativa tàctica dels partits en campanya els porta a escollir aquelles qüestions que més els afavoreixen. Pot ser, fins i tot, que CiU hagi alimentat a grups de pressió per tal que creessin un ambient favorable a aquest gir diametral a l’agenda política. Però fins en el cas que Artur Mas s’hagi enfilat al tigre de l’independentisme amb pretensions únicament tàctiques, difícilment podrà baixar-ne si no vol que aquest l’acabi devorant. Jo, per si de cas, mentre segueixo la campanya aniré pensant com rescriure-la amb mordacitat.