El passat diumenge 2 de març va fer quaranta anys que el règim franquista executà a garrot vil l'activista llibertari Salvador Puig Antich. L'efermèride ha passat, com és habitual, sense cap tipus de reconeixement oficial per part de les institucions espanyoles, per a les quals Salvador segueix sent un terrorista més. En temps de desmemòria i de noves transicions, però, convé reivindicar més que mai figures com la de Puig Antich, i recordar que encara avui són vius i no han estat mai jutjats ni han demanat perdó pels seus actes una sèrie de personatges que van tenir una responsabilitat directa en el seu vil assassinat. Veiem-ne uns quants noms. Tal i com explicava el periodista Joaquim Vilarnau en l'Anuari Mèdia.cat de 2013, són nou els ministres de Franco que resten vius. D'aquests, n'hi va haver vuit que van prendre part en consells de ministres que van donar l'"enterado" a sentències de mort. En el cas de Puig Antich, parlem de quatre exministres en concret: Antonio Barrera de Irimo (85 anys), Antonio Carro Martínez (91 anys), Licinio de la Fuente (91 anys) i José Utrera Molina (88 anys).

Cap d'aquests notables del règim s'ha arrepentit mai públicament de la seva participació en les institucions de la dictadura. Al contrari: sovint han defensat de forma pública i notòria el Franquisme i han lloat les virtuts del dictador, en una actitud que en països com Alemanya hagués estat persegudia penalment. Moltes de les opinions d'aquests individus van quedar recollides al llibre Franco visto por sus ministros (1981). Licinio de De la Fuente, per exemple, recorda el franquisme com "un règim autoritari, sí, però amb un intent d'interpretació democràtica singular". Utrera Molina (per cert, sogre de l'actual ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón i autor d'un llibre de memòries que du per títol Sin cambiar de bandera) defineix així el sanguinari general: "Franco mai no va ser un dictador o l'autòcrata cruel i despietat que pretenen presentar-nos. Tampoc no va ser antidemocràtic ni immobilista. Va tenir grans encerts i ocasionals equivocacions". Carro Martínez s'expressa en els següents termes: "El Franco que jo vaig conéixer era un ancià respectable i bondadós, el més diametralment oposat a la figura d'un dictador". Tots aquests ministres, un cop culminada la modèlica Transició a la democràcia, van ser recompensats amb ostentosos càrrecs polítics i empresarials. Carro Martínez, per exemple, va ser diputat per Lugo en quatre legislatures consecutives per Alianza Popular i entre 1986 i 1989 va arribar a vicepresident de la mesa del Congrés. De la Fuente va ser diputat en democràcia per Alianza Popular i va passar pel consell d'administració de diversos bancs, de Dragados i d'Ibermutua. Barrera de Irimo va ser conseller delegat de Telefónica, d'Unión Fenosa i del Banc Santander Central Hispano. Utrera Molina segueix exercint d'opinador públicament i és patró de la Fundación Francisco Franco, que ha rebut subvencions públiques del Govern espanyol.

Al marge dels executors polítics de Puig Antich, hi ha quatre exministres franquistes més que tenen les mans tacades de sang i mai han estat citats a declarar per cap tribunal. Són Alberto Monreal Luque (91 anys) i José María lópez de Letona (92 anys), que juntament amb el ja citat Licinio de la Fuente van avalar l'execució del pres comú Pedro Martínez Expósito el 8 de gener de 1972, i Fernando Suárez González (81 anys) i José María Sánchea Ventura y Pascual (92 anys), que amb el ja citat Carro Martínez van prendre part del consell de ministres que va avalar la sentència de mort a dos militants d'ETA i tres del FRAP el 27 de setembre de 1975. A part d'aquests vuit, hi ha dues persones vives més que van prendre part de consells de ministres franquistes però que, per atzars de la vida, mai van ser presents en una reunió en que s'avalés una sentència de mort: José María Gamazo Manglano (85 anys), subsecretari de la Presidència entre 11 de juny de 1973 i el 3 de gener de 1974 (període en què no s'executà cap reu) i un altre que de ben segur coneixeran: Joan Carles de Borbó i Borbó (76 anys). Poques persones recorden que l'actual rei, declarat príncep hereu de la corona espanyola el 1969 per decisió de Franco, va exercir de cap d'estat de manera interina entre el 19 de juliol i el 2 de setembre de 1974 degut a una tromboflebitis del dictador i del 30 d'octubre de 1975 fins a la seva mort, el 20 de novembre d'aquell any. En el primer període va presidir dos consells de ministres, i en el segon tres més. Anys abans havia jurat els Principios Fundamentales del Movimiento i fidelitat a Franco.

L'obertura de les investigacions sobre els crims del franquisme per part d'un tribunal argentí han tornat a fer renèixer l'esperança en les víctimes de la dictadura i en la família de Puig Antich. Una de les germanes de l'anarquista assassinat ha viatjat pesonalment al país llatinoamericà per testificar davant la jutgessa que instrueix la causa, Maria Servini. Segons algunes fonts, la justícia argentina estaria treballant amb la hipotètica imputació de 300 persones per diversos casos relacionats amb la repressió de la dictadura. Servini ha citat a declarar de moment de manera infructuosa a Utrera Molina (el goven espanyol s'ha negat a facilitar al videoconferència). A Catalunya, on Puig Antich i el MIL segueixen resultant incòmodes per als gestors oficials de la Transició, hauríem de prendre exemple. Per començar, la Generalitat, com ja ha fet en el passat, hauria de posar ara més que mai al servei de la família tota mena d'eines polítiques i econòmiques per facilitar la investigació de la causa. Al mateix temps, i pensant en clau de procés, caldria començar a debatre com serà la justícia d'aquest nou país que estem configurant. Estaria molt bé que, si tot plegat va ràpid, d'aquí uns anys Utrera Molina i companyia no fossin reclamats només per un tribuanl argentí, sinó també per un tribunal català. No és venjança: és justícia. Ni oblit ni perdó. Recordeu tots els noms que caldrà fer memòria.