El sibil·lí Duran i Lleida ens recomana, citant Francesc Macià, deixar de banda el somni per garantir la realitat. Però el cas és que la realitat no ens agrada. Més: que després de dir això, i de renunciar a la confederació per quedar-se amb la minsa Generalitat que li seria concedida, Macià va dir: “és el dia més trist de la meva vida”. I acte seguit va afegir: “però us he estalviat una guerra civil”. No se us posa la pell de gallina?

Els pactes amb Espanya acaben malament perquè Espanya té una idea mineral d’ella mateixa, la que va assentar a cop de bomba Felip V: la matriu castellana per tothom. I el fàstic a la modernitat per part de la trama oligàrquica que sempre ha gestionat el poder, i en la qual s’hi va ficar l'elit catalana, dit així ara que està de moda parlar de les elits gràcies a un llibre que explica, ai las, “per què fracassen els estats”.

Mireu, Catalunya és un projecte de progrés, desenvolupament, modernitat i convivència (amb cultura pròpia). Això ho formula negre sobre blanc aquell Feliu de la Penya el 1685, si no em descompto, parlant en nom de la burgesia urbana que estava a punt de desplaçar la noblesa rància. Felip V ho fot tot enlaire el 1714, trenca el procés. I la Junta de Comerç el reprèn el 1789. I després el recull el catalanisme històric, i fins avui.

El catalanisme ha entès que aquest projecte no té lloc a Espanya. Es va intentar però no funciona: Wert, infrastructures, recursos, l’Ebre, el Prat, rodalies, etc. Per tant, fem Via. I ve Rajoy i diu: res de consulta, no us donaré sobirania. Us ofereixo un finançament, potser “estratosfèric”, com diria l’amic Iceta. Això és una oferta?

No hi haurà pacte i no hi haurà consulta. Tampoc amb llei catalana. Quan tinguem tots els “no”, i això serà l’any que ve, alguna cosa ha de passar. Si Artur Mas creu que pot tancar la carpeta i dir-nos que esperem al 2016 està flipant. Les coses s’han de moure el 2014 perquè el moviment popular és exigent, conscient, eficaç i, més que res, té clar el somni.