Per què hem de deixar de dir pito o patata per referir-nos als genitals? El següent article publicat a Criar.cat ha tingut força ressò mediàtic i ha generat debat en altres mitjans, com el diari Ara o TV3. Per una banda, m’agrada i estic contenta que entrin a l’agenda setting temes que fins ara s’havien invisibilitzat, però per l’altra no deixa de ser perillós quan el tractament que es rep és des de la subjectivitat i no per part d’una persona experta. En el cas de l’article publicat a Criar.cat qui aportava la seva expertesa és la Júlia Sánchez Andreo, especialista en acompanyament de les sexualitats.

En aquest article s’argumenta la importància de posar nom a cada part del seu cos perquè tinguin el permís per parlar-ne amb dignitat quan ho necessitin. Segons ens explica, és una bona manera de prevenir l’abús sexual infantil. I és que les xifres són escandaloses: 1 de cada 5 criatures pateix abús sexual infantil, i entre el 70% i el 85% dels infants coneixen als seus agressors perquè són persones de confiança.

Quan parlem d’empoderar les dones també parlem de fer-los saber que el seu cos li pertany ja des de petites, parlem que coneguin totes les seves parts del cos, parlem també d’educar en el consentiment tant d’infants socialitzats en masculí com en femení, en què sàpiguen discernir el que els agrada i el que no (i no el que nosaltres volem que facin per imperatiu, o a canvi d’una altra cosa) i això és en el que consisteix l’educació sexual. 

Tal com explica la Júlia Sánchez Andreo pot ser que en l’àmbit familiar i afectuós estiguem acostumades a fer-ho així, però té repercussions. “La criatura creix i sap anomenar els planetes del sistema solar i els reis visigots i no sap anomenar els testicles, en masculí sobretot perquè es tendeix a anomenar-ho de manera despectiva, i en femení perquè es tendeix al silenci i a la ignorància amb els seus riscos i conseqüències”. 

Celebro que TV3 hagi volgut obrir el debat al programa Planta Baixa amb una veu experta, la de la psicòloga i sexòloga Elena Crespi, que ha donat suport a la informació que s’ha publicat a Criar.cat. És un tema amb prou responsabilitat i prou important com per no reduir-ho a un article d’opinió subjectiu. A les persones que creuen que és filar molt prim no dir ni patata ni salsitxa ni ous ni figa dir-los que no són criteris arbitraris, sinó avalats per a persones expertes que evidencien la necessitat de revisar-ho. El llenguatge pot ser una gran eina educativa, trencar tabús i acompanyar-los en allò que volen saber també. 

A mi mateixa em van educar anomenant els meus pits com margarites o la meva vulva com a patata. I se m’ha escapat més d’una vegada. Precisament quan tens una criatura pot ser un bon moment per revisar-se i reciclar-se en aspectes tan bàsics com poden ser l’educació sexo afectiva d’aquest fill o filla, entre molts altres àmbits rellevants. Entenc que per algú que ha criat les seves criatures en base d’un tabú, com és el de la sexualitat, pugui resultar incòmode veure com el que havies fet fins ara, el que et pensaves que era el millor per la teva criatura, resulti que no ho sigui.

Entenc també que hi hagi qui pugui pensar que són corrents, que són modes o moments. Però és que la societat evoluciona i igual que ara no es punxen les tetines amb agulles per augmentar el flux, o ja no s’ofereix pa amb vi i sucre a les criatures per berenar, la criança és un work in progress que requereix examen constant i flexibilitat per ajustar-se a les necessitats de cada etapa. I això no ens ha de fer por. 

I no, a una criatura de 5 anys no cal que li expliquis què és l’himen, com explica la psicòloga i sexòloga Elena Crespi al Planta Baixa de TV3 hem d’explicar els conceptes indicats per cada edat. Els nous models pedagògics evidencien la necessitat de trencar amb la manera autoritària de relacionar-nos amb les criatures i relacionar-nos-hi establint uns límits respectuosos, d’acompanyar i oferir eines per superar reptes segons les capacitats de cada infant dintre d’allò que considerem adient.

Si no ens qüestionem les coses quan eduquem, si no ens preguntem com ens han educat, per què eduquem i en què eduquem i ens qüestionem i ens reciclem, no avançarem com a societat, perquè no hem d’oblidar que les criatures d’ara, les criatures que estem educant, són el futur. I com diuen els Xiula a “Vulva i penis”, que bonica és la zona genital i quina mania de canviar-li el nom que tenim a vegades.