Yolanda Díaz s'ha passat pels platós de Telecinco per sotmetre's a l'interrogatori d'Ana Rosa Quintana, que sempre sap ser mordaç i incisiva quan es tracta de buscar les pessigolles als seus adversaris. Les pessigolles de Sumar, entre altres coses, tenen a veure amb els seus equilibrismes en el trapezi de la qüestió nacional. I Quintana ho sap. La coalició de Díaz s'ha constituït com un pastitx de formacions polítiques tan diverses que per força han hagut de negociar un mínim comú denominador per acudir sense baralles a les eleccions. Em temo que el dret d'autodeterminació no és dins aquest mínim.

[Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez]

“Dret a decidir: sí o no?”, pregunta Ana Rosa Quintana. “El referèndum no és a sobre de la taula”, respon Yolanda Díaz, que fa alhora un al·legat més aviat genèric a favor de les solucions dialogades. Abans de posar-nos les mans al cap, seria interessant preguntar-nos què ha volgut dir en realitat la vicepresidenta. Hi ha dues hipòtesis no necessàriament excloents: que la frase sigui un diagnòstic o que sigui una declaració d'intencions, que sigui una constatació de la situació present o un pronòstic de la situació futura.

Com a diagnòstic, la frase de Díaz és estrictament certa. No hi ha un projecte viable de consulta i ningú en tot l'àmbit de l'independentisme ha presentat una proposta tangible de consulta —ni unilateral ni negociada— que no sigui una reivindicació més o menys nostàlgica de l'1-O. Per no haver-hi, ni tan sols hi ha res semblant a una reforma estatutària com la que va arribar a les urnes el 2006 abans que els tribunals espanyols empunyessin la desbrossadora. En aquest sentit, la frase de Díaz només consigna que hi ha una paràlisi en un sector de Catalunya que va ser capaç d'inquietar els monstres més tenebrosos de l'Estat profund.

Tot i això, la comprovació que no hi ha un referèndum sobre la taula sona a celebració en boca de Díaz. El triomf del diàleg entre diferents, per tant, no sembla que sigui la capacitat de negociar una consulta a l'escocesa sinó la decisió d'haver sepultat el dret d'autodeterminació sota totes les catifes. Per la pau, un avemaria encara que aquesta pau comporti la limitació d'un exercici democràtic que el poble català defensa amb una majoria aclaparadora. La democràcia pot resultar incòmoda precisament perquè dona resultats que no totes les parts desitgen.

Diran que Díaz només manifesta una vella afecció de l'esquerra espanyola, la incapacitat per presentar un projecte d'Estat que respecti les aspiracions dels pobles. Tot i això, el que ha manifestat Díaz és més aviat la fallida ideològica del règim constitucional, que va néixer amb una aparent vocació plurinacional però que ha acabat sufocat sota l'imperi de la sacrosanta unitat d'Espanya. És l'expressió més nítida d'una derrota: que una dirigent d'esquerra no s'atreveixi a defensar amb nitidesa un dret fonamental per por a perdre la simpatia dels seus propis votants.