Força periodistes, entre els quals m’incloc, pensàvem que Josep Maria Bartomeu sortiria molt perjudicat del debat de candidats a TV3. Les mancances en comunicació del candidat i la predisposició dels seus rivals a menjar-se el president sortint feia preveure una pèrdua considerable de vots per a qui arribava a la trobada final sabent-se clar favorit.

Mantenir-se fidel a la seva estratègia de no arrossegar-se pel fang ha permès Bartomeu sortir viu d’un debat que hagués pogut ser molt perjudicial per la seva candidatura. El darrer president de l’entitat, nerviós i dubitatiu, es va escudar en el triplet, el trident, el voluptuós projecte de l’Espai Barça aprovat amb claredat en referèndum i va mantenir les bones formes mentre la resta de candidats cremaven els darrers cartutxos per desacreditar la seva gestió, a la recerca del daltabaix rosellista.

Cap dels quatre candidats va estar a l’alçada del què el Barça demana. Els tres rivals de Bartomeu van fer figa alhora d’interpretar els temps i el ritme del debat i només Agustí Benedito va saber trobar la llaga per on pressionar ben fort. Benedito va criticar durament el patrocini de Qatar, amb arguments reals i sense possibilitat de reacció per part de Bartomeu. Veritats difícils de contraposar i que podien haver fet molt mal al president sortint. Però en el moment de més tensió i amb la possibilitat de veure el favorit llançant-se per la borda, el moderador va decidir canviar de tema. I tot es va oblidar.

Toni Freixa va assistir al debat amb el mateix discurs i la mateixa valentia que l’ha caracteritzat al llarg de tota la campanya electoral. Parlant de projectes propis, passant per sobre els errors de Bartomeu i deixant desgastar-se els seus rivals, va intentar mostrar les bases del seu programa. Però va passar desapercebut. Probablement, Freixa ha realitzat la millor campanya, amb diferència i, juntament amb Jordi Farré i Jordi Majó, mereixeria una posició més elevada en el rànquing de candidats amb més possibilitats. Però ja se sap, si els "lobbys" de poder t’intenten barrar el pas, te’l barren i has de marxar cap a casa.

I què dir de Joan Laporta? Segurament tothom esperava el Laporta més guerrer, el president contundent, sense pèls a la llengua, directe i mordaç. El vam tenir durant uns minuts, el temps suficient per desacreditar la gestió de Bartomeu amb les lloses dels casos Neymar i FIFA. Però es va anar diluint i va acabar desapareixent. Laporta domina els debats com ningú, però ahir va pecar per no ser ell mateix. Va errar en l’estratègia i va permetre que Bartomeu marxés content cap a casa, havent evitat una derrota que ja s’intuïa definitiva.