Recorden la pel·lícula Zelig de Woody Allen, la d’un home camaleó que va meravellar a la societat americana dels anys 20? Aquella història que arrenca quan afirma que ha llegit Moby Dick, només per no sentir-se exclòs. A partir d’aquell moment el personatge es transforma físicament en les persones que l’envolten i, passa a ser una celebritat. Nosaltres hem tingut una versió revisada i adaptada –en “cutre”- amb un tal Francisco Nicolás Gómez-Iglesias, amb cara de puput de secà ha arribat a infiltrar-se colze a colze amb les més altes esferes socials, polítiques i econòmiques del país i, pel que es veu ho ha fet sense massa esforç.

Fotos amb Aguirre, Botella, Arturo Fernández, Soraya, Rato, Rosell, Cañete, Cospedal, Felipe de Borbón, Aznar, fins i tot amb aquest últim arribes a dubtar de si és ell el que acompanya al gran estadista, o és a l’inrevés. Només amb 15 anys va entrar a la FAES –ja saben aquella institució que rep un petit ajut econòmic de diners sense afany de lucre- fent creure a molts empresaris i particulars que tenia una posició privilegiada –amb 15 anys?-, la qual cosa no diu massa a favor del laboratori d’idees del PP. Feia anar la brama que era agent del CNI i representant de la Soraya Sáenz de Santamaria.

S’envoltava d’escortes per dir que era un enviat de Rajoy. Anava a molts dinars amb personalitats del govern. Es feia passar unes vegades per fill il·legítim de Juan Carlos i d’altres per fill d’un alt càrrec. Excusava les seves absències dient que havia de resoldre assumptes de vital importància relacionats amb el PP. El seu centre d’operacions era un xalet al madrileny barri d’El Viso, una de les zones més cares i selectes, en aquest racó organitzava festes a l’alçada. Diu que estudiava en una exclusiva universitat?, llogava cotxes de luxe, es presentava com amic de Rajoy. Va intentar estafar a l’advocat de Pujol, no se’n va sortir. A hores d’ara ningú sap a quanta gent ha estafat, les seves fites arribaven a fer informes inventats del CNI a 25.000 euros l’entrega, és d’aquí d’on sortia tota la pasta. No seria d’estranyar que la seva empenta, la seva iniciativa i el seu esperit emprenedor el faci un ferm candidat a presidir la CEOE d’aquí a res. Pel neoliberalisme, aquest aprenent de gàngster és com un diamant en brut.            

Aquesta nova versió d’ El Tempranillo en versió iogurt, només ha volgut posar en solfa aquella dita castellana del: “al que buen árbol se arrima...”, i res millor per fer-ho que arrambar-se als veritables cracks de l’estafa, s’ha d’aprendre dels més grans. A més la seva presència passava inadvertida, amb tant delinqüent papallonejant al voltant del PP, el Nicolás passava desapercebut. Si penso en la quantitat d’estafadors que han sortit a la llum pública en els darrers temps, aquest “aficionat” és un voluntari de la Creu Roja comparat amb al que hi ha, un pobre idiota  amb pretensions de convertir-se en un personatge més de l’Espanya arnada. Com que a la societat actual hi ha tanta falta d’autenticitat, això és un avantatge per obtenir un èxit fàcil, fama i benestar econòmic. No hi ha massa diferència entre ell i un paràsit dels molts que surten a molts programes de TV. La jutgessa que porta el cas l’ha definit com: “una florida ideació delirant de tipus megalomaníaca”. Això sí, s’ha de reconèixer que és un expert en rebentar fotos amb la seva cara de beneit del cabàs, no deixa de ser aquell insecte que et trobes quan encens el llum de la cuina, aquell que ens diu que entre les ranures de les rajoles s’amaguen legions de bitxos negres i fastigosos, alguns tan fotogènics com el Nicolás, sorgits d’una democràcia burgesa, corrupta i degenerada, un antiheroi de la dreta més rància i patriòtica. I la pregunta: qui està al darrera d’aquest personatget?