El tribunal del contenciós administratiu núm. 3 de Barcelona ha declarat nul el manifest que fou aprovat pel Claustre de la Universitat de Barcelona condemnant, entre altres coses, la sentència dictada pel Tribunal Suprem en relació amb els fets de setembre i octubre de 2017. La sentència suscita alguns dubtes, tot sigui dit amb el meu respecte envers les resolucions judicials i els òrgans que les dicten i a reserva del que puguin dir les instàncies superiors que previsiblement hauran de pronunciar-se.

El manifest que ha estat declarat nul fou redactat de manera conjunta per un plegat de claustres universitaris, per la qual cosa imagino que es produiran rèpliques de la situació en altres contextos, perquè, de no fer-se, resultarà ben estrany que, vist el contingut de la sentència i tenint en compte que “qui calla, accepta”, si no es fes, hagués d’entendre’s que a la UAB o a la UPF tothom hi està d’acord amb el manifest, cosa poc versemblant.

A parer meu s’ha produït, amb una més que probable intenció d’aconseguir-ho, una confusió entre el que manifesta el Claustre i el que en pugui pensar el conjunt de la universitat, ja que identificar les opinions dels claustrals amb les que tinguin les persones a les quals representen té un cert punt d’absurditat. També el Col·legi d’Advocats de Barcelona va semblar manifestar-se al respecte, però ho va fer en realitat la seva Junta.

La qüestió és, doncs, si els Claustres universitaris poden tenir tal competència. Els Estatuts que regulen aquestes institucions solen dir que són l’òrgan de representació de tota la comunitat universitària. Tanmateix, podem afirmar que ni els ha de representar en les seves manifestacions ideològiques, ni les persones que formen un Claustre tenen vetada la possibilitat d’expressar les seves opinions. O és que no ha fet en tantes altres ocasions on potser les idees expressades eren més clarament majoritàries (o no)?

És que aleshores no hi havia minories que es podien sentir excloses? És que si el Claustre emet un comunicat sobre la violència de gènere, no es poden sentir excloses les persones que no comparteixen ni aquesta terminologia, ni el missatge de fons? És que tothom ha de compartir la mateixa política migratòria i no es pot sentir exclòs si el Claustre universitari manifesta la seva crítica a la tasca duta al respecte per la Unió Europea?

La sentència diu que les institucions en un Estat de Dret han de ser ideològicament neutres, però a banda que això, com he intentat expressar, és del tot impossible, i és que a més és mentida. Quan la Constitució afirma i garanteix que la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme polític són valors superiors del nostre ordenament pren partit per un model moral. I aquesta no neutralitat moral és el resultat d’haver comprovat que la majoria es pot equivocar i que cal posar alguna manera de límit a l’activitat del legislador. La història ho corrobora.

Potser la sentència hauria tingut un altre tenor si la manifestació hagués estat una altra; no d’una altra manera es pot entendre el moment en què diu "menys quan aquesta posició [la del manifest] és contrària als valors i principis de l’ordenament jurídic vigent". Així doncs en tenim, de valors! Som més crítics quan s’expressen, a raó d'aquests valors, idees que no compartim?

Ningú parla clar. Els Claustres, clarament arrenglerats en una tendència, van fer veure que els que parlaven (amb competència o no, és una altra cosa) en nom de tothom. Els mitjans de comunicació van comprar la idea (per enaltir-la o criticar-la) i la jutgessa, també. Sols queda que cadascú de nosaltres sigui capaç de destriar raó i emoció i acceptar que en això de la llibertat ideològica, la nostra és la que ens sembla l’encertada, i la dels altres, en general, inacceptable.