En aquesta edat d'or de l'empresariat català i els emprenedors fets a si mateixos que tenim el plaer d'estar vivint, un període en el qual els de Foment del Treball són menyspreats per la CEOE i s'apunten innocents a l'estafa piramidal de Barcelona Global, la generació d'or del "sí a tot" (com a resposta a un imaginari "no a tot") i dels lobbies "evidence based" (l'única evidència és que són finançats per empreses que necessiten desregulació urbanística o laboral per tenir marge comercial) ja ha destapat el xampany per celebrar la nova "Ley de Startups" que ha preparat el Gobierno i s’aprovarà aviat, sense veure que s’estan tirant pedres a la seva pròpia teulada.
 
Desgranem breument els punts contraproduents de la nova "Ley de Startups" que, per dogmatisme i rotet de xampany, els cabells de ric dels nostres barris alts aplaudiran amb les orelles: Es reduirà l'impost de societats i l'impost sobre la renda de no residents del 25% al 15% (hola, empresaris i startupers catalans, benvinguts al desavantatge competitiu envers el capital estranger), els nòmades digitals podran treballar des de l'estat legalment durant un any tot i estar contractats fora i no tributar aquí (hola, gentrificació rotacional i desarrelament a canvi de cap impost pagat per part dels passavolants), els estudiants internacionals que es matriculin a l'educació superior gaudiran de permís de treball durant dos anys (hola, universitats públiques com a negoci de màsters i visats per xavals rics, i no com a eina per formar barris i pobles), el tipus impositiu sobre la renda de no residents es reduirà del 25 al 15% en els quatre primers anys d'exercici (hola, industrials, teniu algun cosí a França que tingui ganes d'ajudar-vos a capitalitzar un negoci amb els diners dels vostres impostos?), i altres perles que no cal que m'ocupin més espai, però que és evident cap on van: fomenten l'arribada de capital internacional acríticament i de retruc castiguen les empreses i startups locals -que hauríem de protegir-, condemnant-les a un greuge fiscal miop.
 
Els arguments que ens desplegaran els que defensen que el nostre mercat ha d'estar obert de cames ja els sabem: que més sempre és més, que l'evidència d'unes estadístiques fetes per un cosí seu en un PHD pagat pels papes demostra que com més flux de capital entri al país més redistribució de riquesa hi haurà, que com més ho desregules absolutament tot més afiles l'enginy de rics però també dels pobres, que l'ésser humà es mou per competitivitat i intercanvi, i que, d'alguna màgica manera això ens ha de dur a permetre que empreses internacionals i classe mitjana occidental s'aprofitin dels nostres baixos salaris al sector que més rèdits a curt els doni. I si no compres la moto: ets ruc de no veure que deixar-se rebentar pimes, ciutats i costes farà que tothom tingui habitatge assequible, i que de rebot les màquines i treballadors de les empreses catalanes pujaran el nivell i seran més competitives, i que si sumem al principat milions de nòmades digitals rotacionals sense pagar impostos, lligarem tots els gossos amb llonganisses. És a dir, sopars de duro neoliberals desreguladors ancorats als principis del 2000, que no només fan ulls clucs als processos reguladors i intervencionistes dels EUA, Canadà, Dinamarca, França o la Xina com a tendència global, sinó que a sobre eludeixen pensar quin és el model propi que pot fer aguantar Catalunya en general i el seu empresariat en particular. Think big per acabar estampant l’empresa de l’avi.
 
Any rere any, Catalunya i Barcelona es fan farts de capitanejar rànquings de preferència per nòmades digitals, capital internacional i revistetes d’estil de vida, però no se sap ben bé per què, tot i que tenim el mòbil ple de tirades de canya, som el desesperat de la discoteca que s’ha de morrejar amb el primer desmanegat que passa gràcies a una ansietat produïda per dimonis interns. Hom podria pensar que és perquè encapçalem els rànquings estètics i a l’hora de la veritat ens marxen empreses i no n’arriben de noves, però resulta que ni de broma. Segons Acció, tenim més empreses internacionals que mai i freguem ja les 10.000 filials estrangeres (fa una mica de por que el sector que més atraiem sigui el de les infraestructures i construcció). És a dir, que ens sentim lletjos i estem nerviosos tot i que les coses ens van bé pel que fa a l’atracció de capital internacional.
 
Doncs mira, fiquem-nos-ho al cap: som atractivíssims i no tenim problemes per atraure i créixer. El nostre repte no va de créixer o no créixer, el nostre repte va de com triem créixer. A tothom se li fa l'òrgan reproductor Pepsicola per tenir oficina, filial o startup a Barcelona (segons Acció som la tercera ciutat preferida per emprendre després de Londres i Berlín). No calen facilitats per l’arribada, calen condicions. On s’han de posar facilitats és en la permanència d’aquells sectors de futur que paguen bé i no destrueixen el territori. Qui vulgui venir a fer diners ha de pagar la festa, i no pas a l’inrevés. No som Marbella.
 
Aquest és el canvi cultural que ens cal entendre: a la discoteca tenim la sort de poder triar i remenar perquè el nostre Instagram aixeca passions, som un caramelet, quedem bé als webs de les empreses, els directius tenen ganes de venir assíduament a Catalunya a menjar i tocar sol, tenim sous baixos però formació europea i tota la classe mitjana occidental acceptaria una relocation a Barcelona. I tot i així, fem l'onada a qualsevol inversió internacional sense condicions mentre no mati un nadó de foca al mig de la Rambla. El límit actual per donar llum verda al primer Mr. Marshall wannabe que passa és que no ens faci mal, i no pas que ens faci bé en base a un seguit de condicionats ben estudiats que no suposin un greuge a les nostres empreses o barris.
 
Perquè efectivament, cal tenir-s’ho ben estudiat: no només és perillós per precaritzador i antiecològic el sector turístic o urbanístic, també les inversions grandiloqüents poden no ser adequades si no van lligades al nostre sistema educatiu. Si Microsoft vol obrir una oficina d’intel·ligència artificial verda amb el compromís de contractar bona part de la nova plantilla a la UPC, perfecte. Si a sobre s'instal·la fora de l'àrea metropolitana de Barcelona: catifa, onada i val descompte a l'outlet de Fred Perry d'Olot. Ara, si contractarà només a expats perquè passegin per les Glòries, deixarà amb un pam de nas al sistema formatiu català i el percentatge d’atur romandrà exactament igual, més val que no vingui. Més val que l’altisonant inversió de Microsoft no encareixi més la compra, el lloguer i la hipoteca als veïns del Clot i el Poblenou. Més val donar una volta més per la discoteca, que és precisament el que dificultarà la nova “Ley de Startups”: decidir qui ve a invertir què i com.