Escric abans de les dues manifestacions de dissabte a Barcelona per la crisi ferroviària, i vostè em llegirà quan ja s’hauran fet. Escric ara, mirant de fer una reflexió de mirada llarga i que sigui útil passi el que passi amb l’assistència a les dues convocatòries. Respecte als projectes competidors, l’independentisme català té un gran avantatge estratègic de partida, que es basa en dues constatacions. La primera és que les causes objectives que van portar al procés i a l’1 d’octubre romanen intactes. Discriminació colonial en les infraestructures, espoli fiscal, desprotecció estatal –si no hostilitat– cap a la llengua catalana, catalanofòbia rampant a l’Espanya castellana, i empobriment progressiu de les classes mitjanes i populars. Tot està igual o pitjor que abans de 2017. En la història de la humanitat, no hi ha revolucions sense causes objectives, i les que alimenten l’independentisme són molt potents, perquè afecten alhora les condicions materials de vida i les identitàries.

La segona constatació és que, a diferència dels projectes competidors, l’independentisme és un projecte omnicomprensiu. Un nou estat és, per definició, una oportunitat per reescriure les normes del joc polític, econòmic, social, cultural… Una oportunitat de tornar a començar, de fer-ho millor. En el moment constituent del nou país, les relacions de forces s’han inclinat per força cap als interessos populars, perquè els defensors de l’statu quo han perdut i els defensors del país nou han guanyat. Per tant, la independència és una esperança creïble de millora radical, integral i per a la majoria, una esperança que els altres projectes no poden oferir perquè no contemplen un horitzó constituent.

A Catalunya i arreu del món, els malestars socials són molt diversos, i no pararan de créixer. Hi ha una preocupació global més que justificada pel futur de la democràcia, amenaçada ni més ni menys que des del despatx més poderós del planeta, l’Oval. A les grans ciutats, i cada cop més a també a les mitjanes, el joc del Monopoly immobiliari precaritza les vides de la gent. Els beneficis empresarials es disparen mentre els salaris s’estanquen o avancen a pas de tortuga. Els superrics cada vegada acumulen més riquesa. La ultradreta guanya terreny i amenaça no només els migrants, sinó els drets de les dones, de les comunitats LGTBI, de qualsevol col·lectiu dissident. L’algoritme, potser l’eina tecnològica més subtil i poderosa que ha creat la Humanitat, està en mans de gent sense escrúpols, autèntics malparits.

Aquest panorama genera arreu del món, també a Catalunya, un malestar que s’expressa de moltes maneres. Cada cop hi ha més gent amb incentius per sortir al carrer i per organitzar-se en defensa dels seus interessos més immediats a través de plataformes que per força són sectorials: habitatge, mobilitat, reivindicacions laborals, defensa dels migrants, feminisme… Aquestes lluites sectorials no poden ser tractades per l’independentisme com a competidores, sinó com a manifestacions evidents de la
necessitat d’un país nou, d’un moment constituent. Com més n’hi hagi i més potents siguin, més òbvia serà aquesta necessitat. No es tracta de compartir lluites a còpia d'amagar l’estelada com s’ha fet massa sovint, sinó de proporcionar a les lluites un sentit i un horitzó més enllà d’elles mateixes.

És –hauria de ser– un procés d’acumulació de forces de manual. Si s’actua amb un mínim d’intel·ligència política –la que ha faltat per a les manifestacions pel caos ferroviari–, ningú no està en millors condicions que l’independentisme de capitalitzar els malestars populars. Això no vol dir que l’independentisme no hagi de tenir, en paral·lel i amb tota la força, la seva pròpia agenda política i de mobilitzacions. Si no la té, és impossible que es visualitzi l’alternativa evident a l’estat de les coses, que és la ruptura amb l’estat espanyol i la independència. Però hauria d’evitar sempre de col·lidir o competir amb les persones –moltes d’elles independentistes, per cert–organitzades en plataformes de lluita sectorial. S’ha de ser molt sapastre per deixar que un mateix dia els mitjans puguin comptar “els independentistes” d’una banda, i “els usuaris” de l’altra. Però molt!