Quan passes per un d'aquells sotracs vitals que no desitjaries ni al teu pitjor enemic –o sí, però només a ell–, la gent que t'envolta pateix els efectes col·laterals del terratrèmol i se sent obligada a dir-te alguna cosa. A part dels qui opten per fugir ben lluny, no fos cas que els enxampés una rèplica del sisme i s'esfondressin al teu costat, topes amb tres menes de reaccions.

La reacció del conegut que et diu que no n'hi ha per tant, que hi ha mals més dolorosos, perquè almenys tu tens feina o tens casa o tens salut o tens algú que t'estima o no vius al Tercer Món. Li respondries que fa bé de recordar-te que no ets la persona més desgraciada del planeta, però que la teva tristesa és teva i no vols ni pots estar alegre per decret. Et dol i et crema, però en el fons saps que aquesta pena és bonica i és tot el que tens.

La reacció del col·lega que mig t'ordena que no et rendeixis, que ets al ball i has de ballar, que ara et toca estar al dos-cents per cent. Amunt i crits, pit i collons, coses així. Li diries que no es preocupi, que no penses pas tirar la tovallola: no en tens cap de recanvi i de tant en tant t'has d'eixugar les llàgrimes si no vols plorar sobre mullat. I que ballar t'agrada més aviat poc, encara ha d'arribar el dia que trepitgis una discoteca, però que has entès la metàfora i et mouràs al ritme de la música, ves quin remei. Malgrat la boira, cal caminar.

La reacció de l'amic que t'envia un bon dia cada matí o simplement et fa saber que pensa en tu però no troba les paraules que potser podrien ajudar-te. No li agrairàs mai prou, a aquest bon amic –solen ser dos o tres o quatre o cinc–, que et faci adonar que poques frases consolen tant com un sóc aquí o un no sé què dir.