José María Aznar s’ha mostrat novament el gran estrateg del PP. Ell que fou considerat, per alguns, un home que havia aconseguit incorporar l’extrema dreta al marc constitucional, en realitat en els seus anys de majoria absoluta (2000-2004) ja va mostrar que la seva interpretació del mar constitucional era una lectura esbiaixada que negava l’existència de diverses nacionalitats i que centralitzava les decisions polítiques alhora que descentralitzava competències de caràcter administratiu amb una concepció submisa de la descentralització.
 
Per tant, fins i tot els que l’havien considerat un "modernitzador" de la dreta espanyola van acabar adonant-se que era l'extrema dreta la que estava instal·lada en la Moncloa. Com ja havia fet en la seva etapa de cap de l’oposició, el que feien els altres partits era trencador de la cohesió nacional i només ell podia representar la legitimitat espanyola. Ara fa uns anys que el PP viu apartat del govern central, recordem que la majoria de l’arc parlamentari va apartar-los del govern pels casos de corrupció demostrada en diverses sentències judicials i van perdre dues eleccions consecutives l’any 2019.
 
Des d’aleshores, intenten fer-nos creure que qualsevol altre govern constituït per la suma de diversos partits que configurin una majoria parlamentària, és il·legítim perquè si no governa la dreta i la ultradreta, ara en dos partits separats però tan similars com els bessons univitel·lins, no serà mai un govern legítim. Deslegitimar els resultats electorals si no et són tan favorables com desitjaries, és un insult als votants.
 
Amb aquesta patrimonial idea d’accedir al govern, cada dia fan crides a oposar-se a la possibilitat que la coalició de PSOE-Sumar aconsegueixin els suports necessaris per a governar, des d’una concepció diferent, aquesta Espanya que tant li costa acceptar-se diversa i plurinacional. Aquests dies hem vist com els sectors més conservadors de la magistratura, als sindicats policials més reaccionaris, els militants més fanatitzats animats per Esperanza Aguirre creien que havien d’utilitzar vells mètodes de mobilització per a fer creure que ningú vol un govern sense ells.
 
Però política és pedagogia i a la pedagogia li cal que els acords per a la investidura i, si pot ser per a la legislatura, es tanquin aviat. Cal poder explicar-los una i altra vegada per donar arguments a qui defensa un govern presidit per Pedro Sánchez i als que en l’aproximació de posicions hi ha elements que els incomoden, fins i tot el fereixen però saben que aquest és el preu dels acords.
 
Per raons de tacticismes, per la pugna pueril dels dos partits independentistes que han oblidat els seus mals resultats, no s’hauria de demorar la signatura dels acords i donar una oportunitat a la pedagogia, tot i que en la política tensionada, plena de ressentiment   d’insults és difícil fer pedagogia de la intel·ligència que porten inherents els pactes.