Devia tenir 10 o 12 anys, no ho recordo exactament, quan em vaig tallar els cabells arran d'orella. A mi m'agradava, i amb els rínxols semblava una escarola. Sí, crec recordar que és així com em deien alguns companys de classe. Durant algun temps vaig haver de suportar burles pel meu pentinat. També les típiques brometes utilitzant el meu nom i cognoms per inventar-se altres paraules. Són moments de l'adolescència que la meva memòria ha anat recuperant amb el temps. Que en el seu moment el meu cervell va depositar al racó de mals moments i que ara, vist en perspectiva, em fan gràcia i tot.

Jo vaig tenir sort. I la sort, en aquest cas, no es busca. O en tens i el tràngol et passa de llarg o et toca i et marca per tota la vida. Sense destacar, o sí. Sense ser diferent, o sí. Perquè ets alt, baix, més o menys prim, ros, amb els ulls clars, tímid. Per què et toca a tu. I no a un altre. Per què li toca al teu fill i no a l'altre. Allò de gestionar la impotència i això de qüestionar-te què has fet malament. O fins i tot si preferiries que el teu nen fos abans l'agressor que la víctima. Aquells dilemes que sacsegen la família quan et toca a tu. Quan un dia el teu fill de set anys et pregunta què vol dir homosexual, que li diuen a l'escola perquè porta els cabells llargs, i et cau el món a sobre. Perquè els que li diuen pensen que dir-ho és un insult, perquè ves a saber què els hi ensenyen a casa. I perquè tu, com a pare, faries allò que li dius al nen que no faci. Agafar del coll al monstre i escanyar-lo ben fort.

Deia abans que jo vaig tenir sort. Va ser una època, i no va anar a més. Però amb els anys, lluny d'anar a menys, l'assetjament en l'àmbit escolar s'ha fet més ferotge. Allò que ha passat tota la vida, passa almenys dos cops al dia. Sobre el paper, amb xifres i estudis. El que se sap perquè es denuncia. El que no se sap, els que ho pateixen en silenci, no m'ho vull ni imaginar. Tard, però ja era hora, des de fa un temps existeix una Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència. La majoria de denúncies que reben tenen lloc dins l'entorn escolar i majoritàriament són casos de bullying. Altres estudis assenyalen que un de cada quatre alumnes de primària ha patit assetjament per part d'algun company.

L'escola hi té molt a dir. No són coses de nens, no és la típica baralla a l'hora del pati. És violència, verbal, física o les dues coses. Ha arribat l'hora de denunciar el que passa a les aules, al pati i fins i tot fora de l'escola. Professors, teniu una bona part de la responsabilitat. De frenar els agressors i de posar a lloc als pares. I vosaltres, els de casa, sou els que heu d'actuar. Denunciant si sou víctimes. I educant, si sou els creadors de l'agressor, d'aquell petit monstre que terroritza els altres. Si hi ha crits, faltes de respecte, menyspreu entre vosaltres i cap als altres en l'àmbit familiar, així actuaran els vostres fills. Potser sí que val allò que els nens són cruels de mena. Però per corregir-los esteu vosaltres. Aquells als que protegiu, malcrieu i voleu que tinguin una infància feliç que no destrossin la vida dels altres. No els rigueu més les gràcies, perquè quan et toca a tu no fa puta gràcia.