Les darreres eleccions convocades pel 155 es van produir en un context d’excepcionalitat. Dirigents presos o a l’exili, suspensió de l’autogovern i una polarització sense precedents. Un cúmul d’anomalies difícils de digerir.

Aquests factors, sumats a la intensitat dels fets de les setmanes anteriors, de gran rellevància història (per bé o per mal), van convertir les eleccions en un test. Una oportunitat per contar-se. Gairebé una exigència. I poca cosa més.

El resultat va sorprendre a propis i estranys. Per la ratificació de la majoria absoluta de l’independentisme i particularment pel magnífic resultat del president Puigdemont i la via del retorn i restitució que va proclamar. També per l’enorme mobilització d’un vot que, alt i clar, feia una esmena a la totalitat al procés i que va dur a Ciutadans a ser la primera força política.

El 21-D constata una divisió de la societat catalana. I faríem bé de llegir aquesta realitat. Una part rellevant dels catalans ha vist el procés com una agressió. Com un camí que els excloïa i que havien de combatre. I no podem pensar que aquest sentiment és fruit de la manipulació. Que n’hi ha hagut, i fins al límit de la desvergonya i el fàstic. Però creure que aquesta és la única causa, només ho pot sustentar qui considera imbècil al qui no pensa com ell. Com pensar que la majoria sobiranista respon a l’adoctrinament a les escoles o a TV3.

I aquí apareix el principal repte que tenim al davant. Reconstruir el respecte a la diversitat. Que la diferència d’opinions no ens faci necessàriament enemics i recuperar la capacitat de reconèixer-nos uns als altres. Que ser independentista és tan legítim con no ser-ho o que defensar un referèndum d’autodeterminació no et fa més demòcrata que el qui ho considera un error.

I alhora, que sobiranista o no, hi ha l’exigència de denunciar els greus dèficits democràtics que pateix l’estat espanyol. O reclamar l’alliberament dels presos i que s’aturi  la persecució penal de la discrepància. Perquè sense aquestes premisses és intransitable aquest camí de reconciliació que necessitem.

Lluny queden les eleccions. Massa lluny. I fins avui s’ha constatat la impossibilitat de formar govern. No ha estat possible per cap formació política aplicar allò que va prometre. Ni retorn, ni restitució, ni votar un president i fer un govern efectiu. Podem seguir pel camí de la desqualificació de l’adversari. Fent llistats de bons i dolents, del que tanta tradició té el nostre país. Podem seguir instal·lats en l’autoodi. Però el resultat serà el mateix. No tenim avui govern ni un programa a curt i mig termini compartit per una majoria de diputats. Almenys a dia d’avui.

I probablement en el context que es van produir les eleccions era impossible. Partits amputats, autogovern liquidat, una república proclamada i no implementada, desorientació generalitzada i una tensió social sense precedents no van permetre fer el debat seré sobre el camí a seguir. No cal, doncs, immolar-se cada dia.

Aquest dos mesos llargs des de les eleccions ha permès aclarir algunes coses. Per començar que l’Estat no té una proposta per Catalunya i que la política del bastó lluny de frenar el suport al sobiranisme, el consolida. També la incapacitat de la majoria parlamentària d’articular una proposta compartida i coherent amb els compromisos electorals.

Davant aquest escenari la repetició de les eleccions pot ser una raonable solució. O hi ha la capacitat, en els propers dies, d’investir un president, formar govern i fer-ho amb un programa compartit i comprensible o cal donar la paraula de nou als ciutadans. La pitjor de les solucions seria la construcció d’una solució, carregada d’eufemismes per sortir del pas, i que sustenti immediates noves confrontacions i paràlisi.

Els ciutadans tenen una millor radiografia de la situació del que sovint pensem. Del que és possible i del que no. De la realitat i de la ficció benintencionada. I del que convé a curt termini per seguir avançant i ser més forts. I de l’horitzó. No ens faci por donar-los de nou la paraula si les respostes que oferim res tenen a veure amb allò que vam preguntar. Si les preguntes són noves, cal preguntar de nou.

Confiem en la capacitat de formar govern i programa i que aquest no sigui només el resultat d’una exigència per evitar eleccions. Un programa que a més de comptar amb una majoria parlamentària hauria de compartir alguns compromisos amb totes les forces sobiranistes (78 diputats) i voluntat de dialogar amb la resta de representants dels ciutadans de Catalunya. Hi ha la percepció que, alguns d’ells, comencen a veure la necessitat que aquest diàleg s’enceti.